Vet aquí que una vegada hi havia…

El noble Roger de Vila-Blava, baró de les Cisquelles, s'estava fent un nou vestit, no un qualsevol, aquest l'havia de dur el dia del seu casament, el seu segon casament, ja que s’esposava en segones núpcies. Feia sis mesos que havia enviduat de n’Engràcia de Vila-Blanca, comtessa de Les Quarteres, vídua, a la vegada, d'en Rafel Antoni de Vila-Verda, comte de Les Deveses.

L'actual afortunada, na Josefina de Vila-Dolça, duquessa del Senssalet, era ostentosament més jove que el baró, i ell n'era cor-pres des del mateix dia que la conegué en el berenar que va organitzar la comtessa Engràcia de Vila- Blanca –ja malalta en aquell moment i, ara, que en pau descansi– per a celebrar el desè aniversari de noces; quan, aleshores, la duquessa Josefina de Vila-Dolça tenia setze anys i el baró s’acostava a la cinquantena. 

Havien passat vuit anys, no s'havien vist més des d’aleshores i no es veurien, tampoc, fins el dia mateix del casament. Així li va prometre el baró de Vila-Blava a la comtessa de Vila-Blanca l'endemà del berenar, quan ell li confessà el seu amor per la duquessa de Vila-Dolça: s'hi podria casar només, sis mesos després de que ella ja no hi fos i, mentrestant i fins després de la seva mort, ni hauria de veure-la ni tampoc hauria de deixar-se veure. Li va fer jurar que no es veurien fins que la duquessa de Vila-Dolça traspassés la portalada de la capella del castell, el dia de noces. 

I el baró era un home de paraula. El festeig, els acords nupcials i els preparatius es van fer mitjançant un emissari d'absoluta confiança: en Romeu Mesquida, el sastre que li havia fet els vestits els últims vuit anys i que ara feia els vestits de noces a tots dos nuvis. En Romeu Mesquida, encara que jove –en tenia quatre més que la duquessa de Vila-Dolça– gaudia, pel seu mestratge en l'ofici i per les seves arts verbals, de tot crèdit i confiança del baró i, a més, n’encertava sempre els gustos. 

Naturalment, el missatger Romeu Mesquida, assistí a la cerimònia nuvial i, tal com figurava en els acords –per expressa voluntat de la duquessa de Vila- Dolça– es quedaria a viure al castell, en unes dependències properes a les de la duquessa. El casament fou un èxit en totes les seves facetes, inclosos els vestits nupcials que van gaudir de l’admiració de tots els assistents. I el sastre, en Romeu Mesquida, va ser àmpliament compensat per ambdues parts. El principi d’una fructífera relació. 

FOTO: Temps era temps

M'agrada que m'agradi

 M'agraden els teus ulls,

sobretot, veure com traeixen la teva prudència.

M'agrada la teva prudència

perquè modera la meva disbauxa.

M'agrada sentir-te riure,

oimés mirar-te. M'agrades.

I no només això. També

m'agrada abraçar-te i sentir la teva pell.

M’agrada la teva abraçada,

i encara més besar-te i sentir-me dintre teu.

M'agrada saber-me el causant del teu plaer,

això és el que més plaer em causa.

                            M'agrada que m'agradi

(Del poemari Les quatre estacions. Primavera)

FOTO: Cony d’arbre!

Big Bang, Big Bluf

Si és cert el que s’explica del Big Bang, el que entenem per ‘vida’ és un fet tan fascinant com, a la vegada, prou inquietant. Fent un esforç extraordinari puc arribar a imaginar –l’encerti o no– com es va produir aquell Big Bang. Costa d’imaginar i costa d’entendre, però compensa l’afany. I continuant fent un gran esforç, soc capaç d’arribar a imaginar fins als nostres avantpassats els amfibis –que això és el que diuen que eren els rebesavis dels humans. La vida, al cap i a la fi. Un fet fascinant.

Però quan miro al meu voltant, un fred inquietant em travessa l’espinada. No entenc absolutament res: com és possible que nosaltres, els humans, siguem un instant, un moment de l’evolució d’aquell Gran Bang? No pot ser, alguna cosa no haurà funcionat prou bé. O és que, els humans, som la capacitat que té la pròpia vida per a autodestruir-se; tanmateix, la gran explosió no és més que energia en transformació contínua. Ens haurà tocat aquest paper estel·lar en el repartiment d’aquesta Gran Obra?

Naturalment, no soc qui per a respondre tal estrambòtica pregunta. Però em costa molt d’entendre que en aquest racó del Cosmos, en aquesta minúscula bola anomenada Terra, tot funcioni per si sol a la perfecció (des de la cèl·lula més petita fins a l’animal o la planta més gran), tot menys allò que fa o maneja l’element humà –i això que, de totes les espècies, és la que té el cervell més desenvolupat. Devem ser l’única, on aquests 86.000 milions de neurones es connectin de maneres tan diferents, i donin individus tan oposats com els Platons, Einsteins, Picassos versus els Nerons, Putins i Trumps. Per citar-ne alguns (casualment, tots mascles –i, d’aquests últims, a veure qui la té més gran, la substància grisa, vull dir).

Aleshores, penso si hi ha algun altre racó de l’univers on es doni tanta incongruència –ves a saber– i llavors, penso que, en qualsevol cas, molt probablement, el que està succeint és un assaig, una prova abans del Big Bang definitiu; si no, no s’entén. Això que tenim ara mateix és un Big Bluf. Calen correccions. Segurament un dia o un altre tot començarà de nou, tornarem al punt inicial, es reiniciarà l’explosió i… vinga, Big Bang un altre cop. Segur, no pot ser d’una altra manera. O potser, tot plegat, això ens passa perquè nosaltres, els catalans, sempre tenim mala sort?

OBRA GRÀFICA

Estàvem tan tranquils, i es produí el Big Bang

(de la sèrie Lletrades)