Un gat malparit

La portera de l'edifici on visc té un gat. Amb la portera, ni fred ni calor, però els gats, no els suporto. Sempre que me'l trobo, i no m’està veient la portera, li dono una puntada (quasi mai encerto, però). Un bon dia, el gat se'm plantà davant i em digué: Tros de carallot, pixa-tintes, que no veus que soc un agent de la SIA! (allò de quedar-se de pedra no és res comparat amb com em vaig quedar jo). Vist que no reaccionava, em va ensenyar la placa reglamentària i em va dir d'anar a casa, ja que havíem de parlar. 

Tan astorat estava jo, que no tinc consciència de com vaig arribar-hi, però un cop ja a casa, asseguts al sofà, em va posar al corrent. Per començar, em va tranquil·litzar dient-me que, avui dia, aconseguir l'aparença de gat no té cap secret per a la SIA (podien fer això i molt més, però ara no venia al cas, em digué). 

Seguidament em va explicar que la portera era jueva; el del segon tercera, alemany; i al tercer quarta, s'hi havia instal·lat un marroquí; i que tot plegat era molt sospitós. Jo, que ja havia descendit a la fase de pedra, no podia dir encara ni paraula; no perquè no pogués articular-la, sinó perquè no sabia per on començar. Al cap d'una bona estona, i després d'exhaustives explicacions, l'agent de la SIA, em va proposar un tracte: jo deixava d'emprenyar-lo i col·laborava, i ell, a canvi, em pagava 200 dòlars diaris i em proposava a l'Agència per a una medalla al mèrit. 

Vaig acceptar. I just estrenant-me en la meva primera missió, em sorprengué l'agent –el gat– a les tantes de la matinada, en pijama, i amb l'orella enganxada a la porta del segon tercera. El gat encara se'n riu ara, el malparit. No us en fieu mai d'un agent de la SIA, amb una mica de mala sort pot ser que no ho sigui i, en realitat, sigui un gat.

Espermatozoides felins

Setembre a pèl

Setembre és a un any el que el dilluns és a una setmana. Es podria dir que el mes de setembre és el dilluns de l’any: ve d’un cap de setmana llarg, distés i, sigui relaxat sigui esbojarrat, sempre vacacional. Setembre, com el dilluns, ve costa amunt. I vinga, doncs, amunt que fa pujada: hem de tornar a la rutina, hi hem de tornar, ens hi hem de posar de nou –una vegada a l’any no fa mal, diuen. Havíem quasi oblidat que existia, el setembre, havíem decidit que no existia, estàvem de vacances; l’únic que existia érem nosaltres i el nostre estiueig. Això sí, és clar que arribaria el setembre, naturalment, però ja ho faria tot solet, no calia invocar-lo. De moment, doncs, ben lluny.

Així i tot, hi ha un moment en què se li comença a veure el nas al setembre. D'alguna manera l’última setmana d’agost –i potser abans i tot: la segona quinzena– és com la tarda del diumenge: el preludi del temible dilluns, l’anunci del mes no desitjat. És estiu encara, però les acaballes ja treuen el cap: la llum és sensiblement diferent, es fa fosc una mica més d’hora –poc, però es nota–, es comença a ensumar el setembre i no ve gens de gust. Comencem a pensar amb tot el que ens caurà a sobre d’aquí a un no res, i cada dia que passa ens costa més de no fer-ho perquè el què s’apropa sabem prou que és inevitable. Un martiri. (Un altre Martini, si us plau!)

Ah, però, hi ha d’altres mirades: així com el dilluns és un dia estèril –ja des de la seva gestació, la beneita malenconia del dia anterior, el diumenge a la tarda– el setembre, per contra, pot ser un temps molt fèrtil, més que qualsevol altre (Cap d’Any com a paradigma de propòsit de canvis és un miratge, una falsa il·lusió, una producció del màrqueting sociopolític plaent i complaent a ‘les festes’); setembre pot ser un temps de renovació, d’innovació, de nous projectes amb tot un any al davant i amb les bateries ben carregades. Fins al pròxim agost, és clar, fins a les properes vacances. I tornem a començar, tornem al principi: Setembre és… (Però ja hi ha temps, encara falten onze mesos.)

Que vagi de gust. 

Bon dilluns, i que tingueu un bon setembre. Ànim!

Tovallola sense biquini

Amors d'estiu

No tenint notícies seves des de feia dies, va decidir d’anar a buscar-la a la sortida de la feina. Però es va trobar que, com que era primavera, totes les obreres feinejaven en la recollida del nèctar i la bresca era buida. Els abellots es van oferir per, tan aviat com la veiessin, donar-li compte de la seva visita. Llavors, el cadell d’ós, va fer mitja volta i va tornar –una mica trist, però– a l'interior del bosc on la seva mare l’estava esperant, preocupada per la tardança. Va haver d’esperar fins a primers d'estiu per a veure-la i abraçar-la –s’estimaven molt– i encara van poder jugar bastants dies abans que arribés el fred hivern.

Com dues gotes d'aigua

Advertència

(de bloguer inexpert)

Després de gairebé cinc anys sense publicar al blog, torno a tenir necessitat de fer-ho. Mai he sabut a què es deu aquesta necessitat, però el que sí que sé és que hi és i ara toca. Soc inconstant, que hi farem. Paciència.

I que publicarem? Intento de fer l’exercici d’elaborar un projecte, un pla o, si més no, de posar en veu alta una declaració d’intencions; però no acaba, no acabo, no acabem d’arrancar. Aleshores, m’imagino que continuarem essent desordenats i eclèctics –que no desganats; que continuarem fent allò que més ens ve de gust i de la millor manera que en sapiguem. I ja anirem veient; naturalment, no podem assegurar res. (Sí, ja sé que hauria de fer coses de més profit, però aquesta és una de les maneres que tinc d'escapolir-me’n.)

Així doncs, publicarem una mica de tot –de quasi tot allò que faig. Vaig fent, vaig fent. Un dia podrem trobar-nos un conte, un altre un poema, l’altre una (re)flexió; de tant en tant un dibuix o una pintura o una cal·ligrafia; i molt sovint fotografies. I tot això sense cap altra pretensió que provocar en alguns casos un somriure, en d’altres potser la reflexió i en tots ells la distensió de l’ànim –exactament el mateix que s’ha produït en mi mentre ho barrinava i ho duia a terme.

Res més. (Publiquem, publiquem, que el món s’acaba). No hi ha més declaracions. Bé, sí, un desig: que vagi de gust.

PS

Sempre són benvinguts els vostres comentaris, sempre s’aprèn. I, entre d’altres, em fan adonar que hi ha algú a l’altre costat d’aquesta xarxa virtual, que no tot és virtual, vaja, que hi ha vida més enllà de la pantalla. Digueu-me romàntic.

 

El descans de les eines