diumenge, 21 de juliol del 2024

Conjunció astral

El cel era de color blau cel

i les teves calcetes de color rosa


com les teves rosades natges.



(La corba dels teus malucs m'ennuvolava)



Amb els pits a l'aire, 


passejant els trempats mugrons, marrons,


eres l'enveja de totes les flors del jardí.



(I el cafè de primera hora del matí, mmm...)



Com no m'havia d'enamorar de tu!


Quantes vegades es deu donar 


una conjunció astral així?



(La pluja estel·lar posterior va ser inevitable)




(Del poemari Les quatre estacions. Estiu)





OBRA GRÀFICA

Juliol (Calendari estimat 2005)

Calendaris textuals. De la sèrie Lletrades


dilluns, 15 de juliol del 2024

Mudança

Un matí, en tornar de la feina, vaig coincidir al vestíbul de l'edifici on visc amb una senyora carregada fins al capdamunt de bosses de supermercat. Tal com ha de ser, li vaig obrir les portes de l'ascensor i, encara que ella baixava abans –jo visc en el cinquè i ella baixava al tercer– li vaig cedir el pas. Segons va dir-me, anava a visitar la seva germana gran que feia uns quants dies que estava malalta i, com que la seva germana vivia sola, li havia anat a comprar i que, aprofitant que era aquí, li prepararia el menjar per a un parell de dies. 

Era una senyora xerraire: tot això m'ho explicava en el trajecte tot pujant i mentre –ja al replà– jo li treia les bosses de l'ascensor i ella anava obrint la porta del pis. És clar que, posats a fer –no venia d'aquí– les hi vaig portar a la cuina mentre ella anava a tranquil·litzar la seva germana tot dient-li que ja havia arribat i que un veí molt amable li estava preparant el dinar i que després li donaria les medecines que també havia portat i, com que tot estava en ordre, ella se’n tornava, ja que tenia un dia molt ocupat i no es podia quedar ni un minut més; i que ja tornaria la setmana vinent. 

Quan vaig reaccionar, la senyora –que més tard vaig saber que es deia Remei– ja s'havia evaporat. I jo a la cuina traient la compra de les bosses. No sabré mai per què, però vaig fer el dinar, vaig dinar amb ella i, en acabar, li vaig donar el xarop i les pastilles; i tot seguit me'n vaig tornar a la feina. L'Aurora –que és com es diu la ‘velleta malalta–’ tenia un simple refredat del qual molt aviat es va refer; és una persona encantadora, activa i molt divertida; i jo no he tornat a pujar al cinquè, m'he mudat. De la Remei no n'hem tornat a saber res. 




FOTO: El que no es veu 

Títol alternatiu: Sense paraules  

dilluns, 8 de juliol del 2024

Després m'he adormit recordant

Aquesta nit t'he somniat.


Despert.


T'he somniat


just en posar-me al llit.


T'he somniat i t'he posseït.


I tu em besaves.


Primer em despullaves


i aleshores em besaves.


Em besaves el pit,


el pit i el mèlic.


I més avall no t'ho diré


perquè ja ho saps.


I després jo et besava.


Primer et besava


i tot seguit et despullava


i et besava. I t'acariciava.


I tu ja et deixaves,


però t'hi tornaves.



I no et dic més


perquè ja ho saps.


Ja saps 


el que després t'he fet


i m'has fet.


I el que m'he fet


també ja ho saps,


i per això no t'ho diré.



En acabat m'he adormit 


recordant




(Del poemari Poemes del desig)




FOTO: Torn de nit 

Títol alternatiu: Això és un no parar 

dilluns, 1 de juliol del 2024

Un dia perfecte

Estic escoltant a Lou Reed en una de les meves peces preferides: Perfect day. L’escolto, però no entenc el que diu, no parlo anglès. ‘Just’ escolto la música com a un tot: amb la veu incorporada com un instrument més, un instrument viu –amb tot el que això significa. I ho gaudeixo. Amb l’avantatge afegit que com que no entenc les paraules jo els hi puc donar el significat que em convingui, segons el moment o segons el dia i, per descomptat, només quan jo ho vulgui. Naturalment, si la peça no té lletra –com passa amb tantes i tantes peces– no hi ha cas; i si la lletra és en qualsevol altra llengua que desconegui, el cas és el mateix.


Mai m’he lamentat d’aquesta circumstància, ja que, tanmateix, no pot ser d’una altra manera: no dono l’abast, no sé d’on treure temps per estudiar anglès (i mira que vaig estar vint anys casat amb una professora d’anglès –entre altres coses. Sí, no tinc perdó). Sempre ha estat així. I sempre he sabut que, en conseqüència, m’estic perdent una part important d’algunes peces –tot i que, insisteixo, no són tantes, si descomptem les que sent, musicalment ‘bones’ tenen una lletra banal, i les que ni tan sols en tenen de lletra. No és tan greu, doncs. 


Això no obstant, els meus tres fills el parlen a la perfecció i el segon, el noi, parla l’anglès com si fos un d’ells. Ah, però, aquest, en canvi, no té carnet de conduir; ni en té ni en vol. I si ens poséssim primmirats, avui dia, el carnet de conduir és tan necessari com l’anglès. No sempre es pot tenir tot, és clar. Jo ho he intentat, però no, encara no l’he après l’anglès (‘encara’, és un dir) i tampoc no sé res d’alemany ni de neerlandès, ni tampoc de rus ni de xinès; totes elles llengües importants i, tanmateix, assignatures pendents. Ai, els idiomes, les llengües… Sí, en conec d’altres, però aquestes no. Molt malament, ja ho sé.


Però bé, posats a confessar, he de dir que no parlo anglès per un altre motiu al marge de la falta de temps per a estudiar-lo, i és com una mena de pretensió infantil, encara que no pas gens venal: que aprenguin ells el català, recoi! Tant se val que ells siguin molts més, també són més guapos i més intel·ligents i nosaltres ens aguantem. En qualsevol cas, que no corri la sang; tot amb tot, avui: un dia perfecte!





FOTO: What?

Títol alternatiu: Què?


dilluns, 24 de juny del 2024

El nostre gat

Era un gat tossut (com tots, direu; doncs no, no... més). De pèl ben negre i pitrera blanca –tipus frac– si no fos pels mitjons, també blancs: tot ell elegància; sempre a punt, només li faltava una copa de cava a les potes del davant. De mirada greu, severa, fins i tot condescendent, no sabies mai que devia estar barrinant darrere daquells bigotis impressionants, però de segur que res que fóssim capaços dimaginar. I si set quedava mirant fixament una estona, acabaves convençut que la seva opinió de tu no era més que la que pogués tenir de qualsevol de les mosques de casa, diguem que ni mitja merda. Si no haguéssim estat tan segurs que ens estimava, hauríem dit que el tracte que rebíem dell era del tot humiliant. Res més lluny, ell era així. Ara bé, si parlo dell en passat, no és pas perquè ens hagi deixat in extremis’, o que hagi traspassat, ca, però sí que ja no és amb nosaltres. Des de fa uns mesos que és corredor dassegurances per a mascotes felines; treballa, sha emancipat. Tanmateix, no sense abans haver-nos fet signar la seva pròpia assegurança; això sí, amb lexpressa prohibició –per clàusula– que mentre ell sigui viu, i malgrat que el veiem ben poc, no podem tenir cap altre gat a casa. Tal com sona. Càsum els fills, ai, els gats!



FOTO: Paquet-bomba descobert

dilluns, 17 de juny del 2024

Ressopó

...i per sopar,

musclos al vapor d'espirituós.

Sopar de dos.


Després,

un espirituós directament.

Agrada i cau bé.


Més tard, 

imbuïts per l'esperit del musclo, 

musclo directament. 


Ah, però

el ressopó és per un només,

l'altre ressoparà a continuació.


Que així,

ara un, ara l'altre,

s'assaboreix molt millor.


mmm...

I prou, per avui ja n'hi ha prou,

que demà treballem.


Certament,

hauríem de trobar-nos de dia,

el desig necessita el seu temps.



(Del poemari Poemes del desig)





FOTO: Ejaculació marítima