Big Bang, Big Bluf

Si és cert el que s’explica del Big Bang, el que entenem per ‘vida’ és un fet tan fascinant com, a la vegada, prou inquietant. Fent un esforç extraordinari puc arribar a imaginar –l’encerti o no– com es va produir aquell Big Bang. Costa d’imaginar i costa d’entendre, però compensa l’afany. I continuant fent un gran esforç, soc capaç d’arribar a imaginar fins als nostres avantpassats els amfibis –que això és el que diuen que eren els rebesavis dels humans. La vida, al cap i a la fi. Un fet fascinant.

Però quan miro al meu voltant, un fred inquietant em travessa l’espinada. No entenc absolutament res: com és possible que nosaltres, els humans, siguem un instant, un moment de l’evolució d’aquell Gran Bang? No pot ser, alguna cosa no haurà funcionat prou bé. O és que, els humans, som la capacitat que té la pròpia vida per a autodestruir-se; tanmateix, la gran explosió no és més que energia en transformació contínua. Ens haurà tocat aquest paper estel·lar en el repartiment d’aquesta Gran Obra?

Naturalment, no soc qui per a respondre tal estrambòtica pregunta. Però em costa molt d’entendre que en aquest racó del Cosmos, en aquesta minúscula bola anomenada Terra, tot funcioni per si sol a la perfecció (des de la cèl·lula més petita fins a l’animal o la planta més gran), tot menys allò que fa o maneja l’element humà –i això que, de totes les espècies, és la que té el cervell més desenvolupat. Devem ser l’única, on aquests 86.000 milions de neurones es connectin de maneres tan diferents, i donin individus tan oposats com els Platons, Einsteins, Picassos versus els Nerons, Putins i Trumps. Per citar-ne alguns (casualment, tots mascles –i, d’aquests últims, a veure qui la té més gran, la substància grisa, vull dir).

Aleshores, penso si hi ha algun altre racó de l’univers on es doni tanta incongruència –ves a saber– i llavors, penso que, en qualsevol cas, molt probablement, el que està succeint és un assaig, una prova abans del Big Bang definitiu; si no, no s’entén. Això que tenim ara mateix és un Big Bluf. Calen correccions. Segurament un dia o un altre tot començarà de nou, tornarem al punt inicial, es reiniciarà l’explosió i… vinga, Big Bang un altre cop. Segur, no pot ser d’una altra manera. O potser, tot plegat, això ens passa perquè nosaltres, els catalans, sempre tenim mala sort?

OBRA GRÀFICA

Estàvem tan tranquils, i es produí el Big Bang

(de la sèrie Lletrades)

 

La trucada final

Tornava del cine. Després que acabessin totes les activitats protocol·làries de l’enterrament –l’enrenou que sol acompanyar aquestes doloroses situacions pot arribar a ser més implacable que el mateix dolor de la pèrdua– va decidir que havia de donar-se una treva, distreure's, relaxar-se; la mort del Robert l'havia afectat molt més del que ell s’esperava. Estava completament esgotat, quina millor treva, doncs, que un cine. 

La tarda anterior a casa de la família amb la Júlia –la dona del difunt i amiga seva també– els fills i els pares d'ell i els d'ella; l'endemà al tanatori amb el cos present i la desfilada continua de familiars i amics; després la celebració de l'acte religiós a la capella, el sermó del capellà, el parlament d'uns i d’altres, el petit concert de violoncel a càrrec d'un altre bon amic i, finalment, la llarga cua que semblava que no s'acabava mai, per donar el condol. 

A continuació, amb els més íntims, desplaçament al cementiri i allí més plors, encaixades de mans, abraçades i molta tristor. Emoció i tristesa a dojo, esgotament, rostres desencaixats. En algun moment, com succeeix tantes vegades en aquestes circumstàncies, li va passar pel cap: perquè la mort s'havia emportat el Robert, una persona amb dona i fills, amb un futur brillant al davant, i no se l'havia endut a ell que era una bala-perduda? 

Havia acompanyat la Júlia i els nens a casa. Eren dos quarts de deu de la nit i no tenia ni gana ni ganes de sopar, ni tampoc s'imaginava arribant a casa sol com un fantasma. El millor que podia fer, doncs, era anar al cine, escollir una pel·lícula alegre i divertida que l'arranqués d'aquell estat i així, després, junt amb el cansament acumulat, poder dormir com un tronc i recuperar forces per l'endemà que, en qualsevol cas, seria ja un altre dia. 

La pel·lícula va acabar a tres quarts de dotze. L'autobús no es va fer esperar, va passar de seguida com si formés part de la programació; i no eren encara les dotze que ja s’havia acomodat a l'última fila de seients anant cap a casa. Al cap de molt poc va sonar un mòbil. Ell l'havia desconnectat en entrar al cine, però veient que era l'únic passatger de l'autobús, només podia ser el seu. S'estranyà, però donada la insistència, va remenar-se les butxaques fins que el trobà. 

No es va sorprendre –en canvi– en veure el nom del Robert a la pantalla del mòbil: devia ser la Júlia que, després de passar-se el dia atenent trucades de condol, s'havia quedat sense bateria i ara trucava des del telèfon que havia estat del Robert. Despenjà i es quedà glaçat en escoltar un missatge de veu del difunt que li deia que, a la vista del seu estat d'ànim –que ja era més d'allà que d'aquí– li enviava un autobús a recollir-lo. Així, de pas, li faria companyia. 

Era l'últim trajecte de la nit. A les cotxeres, el personal de neteja, el va trobar tombat als seients de l'última fila; el forense va dictaminar una parada cardíaca sobtada. No va patir i ja no patirà més.

FOTO

Els clarobscurs de la comunicació sense fils

Ara que és primavera

et regalaré una bossa

et regalaré unes sabates vermelles

et regalaré un rellotge

i un anell

et regalaré endemés una ampolla de vi

blanc amb dues copes

i et regalaré unes calcetes

vermelles així mateix

a joc amb els peus teus

i ara sí ben mudada

ben mudats

anirem a la fira del clavell

                            ara que és primavera

(Del poemari Les quatre estacions. Primavera)

FOTO

Ja hi tornem a ser

‘Colorín Colorado’

Potser és una obvietat el que diré: que no són la mateixa cosa ‘religió’ i ‘església’; que no és el mateix la ‘política’ que els ‘partits’. Sí, és una obvietat, però em va bé de recordar-ho. Jo, per exemple, podria ser ateu i anticlerical, i cadascuna d’aquestes postures respondria a fets i motius diferents: no creure en cap Déu, per una banda –cadascú creu amb el que vol– i per l’altra, no tolerar (dit així per no perdre les formes) la manipulació que en fan les Esglésies de la necessitat dels que sí que hi creuen, en un Déu –i ho deixarem aquí, també, per no ferir sensibilitats.

 

I així mateix, per un costat, jo puc creure en la ‘política’ com a eina per a l’entesa entre grups humans per tal de consensuar mètodes per a aconseguir els objectius comuns marcats –ja sigui en afers governamentals, empresarials, acadèmics. Però per l’altre, els partits… ai, els ‘partits’, si més no els partits d’ara mateix! De fa ja bastants anys s’han anat convertint en institucions-empresa, amb quasi l’únic objectiu-missió de conservar les prebendes que dona el propi ‘partit’. Empreses multinacionals, vist com es relacionen amb els seus homònims del món global. Per aquest costat tampoc no anem bé.

I passat tot per la batedora –i dit així, pel broc gros– podríem pensar que la política i les ideologies que la sustenten són, avui, les noves religions i els partits les noves esglésies? Com a fenòmens de massa actuals em venen al cap la religió, la política i el futbol; tots tres tenen la capacitat –i el costum– d’enfrontar-nos els uns amb els altres, fins i tot a mort. Després, potser n’hi hauria un altre, de fenomen de masses: les modes. Aquest, però, tot i no tenir el poder d’enfrontar-nos –si més no de moment– sí que pot aniquilar-nos intel·lectualment. I bé, doncs ‘colorín colorado’… amb aquest pòquer d’asos, els de sempre tenen la partida guanyada (i …el cuento se ha acabado). 

I, posats a veure qui la diu més grossa: no estarem entrant en la nova ‘edat mitjana’? Això sí, amb Tecnologia Punta –i que no falti– i Intel·ligència Artificial –l’emocional no, que encara no l’hem assolida. Salut!

PE

Deixaré de banda, ara, els meus ‘rampells’ –o tremperes– àcrates i nihilistes. No ens féssim mal, que venen eleccions!

FOTO: Quasi a les fosques