diumenge, 16 de juny del 2024

Ressopó

...i per sopar,

musclos al vapor d'espirituós.

Sopar de dos.


Després,

un espirituós directament.

Agrada i cau bé.


Més tard, 

imbuïts per l'esperit del musclo, 

musclo directament. 


Ah, però

el ressopó és per un només,

l'altre ressoparà a continuació.


Que així,

ara un, ara l'altre,

s'assaboreix molt millor.


mmm...

I prou, per avui ja n'hi ha prou,

que demà treballem.


Certament,

hauríem de trobar-nos de dia,

el desig necessita el seu temps.



(Del poemari Poemes del desig)





FOTO: Ejaculació marítima


dilluns, 10 de juny del 2024

Votar en contra

 Títol alternatiu: La solitud del votant


La tendència –que ja ve de lluny, però cada vegada més estesa– d’amenaçar amb ‘que ve el llop’, com a quasi únic argument de campanya electoral, ja fa una mica de fàstic. Alguna cosa s’haurà fet malament aquests últims decennis, com per a tenir tanta por de la competència –que així és com la veuen ells, els partits: la punyetera competència; a nosaltres, els seus clients, l’amenaça no ens fa por, ens fa pànic.


I una vegada més diré: sí aquesta vegada he de tornar a anar a votar. Però a qui, si no hi ha ningú que em representi amb una mica de dignitat? A qui, en el que pugui confiar suficient per a votar-lo? Quin dilema! I les campanyes no ajuden: no hi ha un discurs ideològic, no hi ha propostes, només insults i desqualificacions. Tot és mercadeig per tal d’arribar al pòdium i poder mantenir l’estatus, la feina, la butaca, la butxaca.


I un dia vindrà el llop de veritat. Potser aquesta vegada ens en tornem a salvar, però tal com va tot, tard o d’hora ho farà i aleshores ens lamentarem de no haver fet res o, millor dit, de no haver fet el que calia: no deixar-ho tot en mans dels partits; no haver sabut fer-los complir els compromisos adquirits; no sortir de la nostra zona de confort –com està de moda dir ara. No sé és més demòcrata pel fet d’anar a votar cada quatre anys, cal ser coherent cada dia d’aquests anys d’interval.


Em recorda aquella faula de la granota dins d’una olla amb aigua, fresca primer, tèbia després, i cada cop més calenta i, la granota, cada vegada amb més dificultat per moure’s; finalment, quan ja no suporta tanta temperatura i vol sortir de l’olla, ja no pot perquè està exhausta, s’ha quedat sense forces. Temo que estiguem arribant o hàgim arribat a tenir l’aigua massa calenta (i a la vegada, els pebrots plens!).


Tot i això, crec que hi hauria una solució –potser encara hi seríem a temps– que permetria poder participar en el fet democràtic, a les eleccions vull dir, sense l’obligació d’haver de votar un partit. La idea és: s’hauria de poder ‘votar en contra’. A saber, que es pogués votar el partit amb el qual més confiïs o, si no n’hi cap que et faci el pes, poguessis votar en contra del que més ràbia et fes; i que cada vot en contra fos un vot que se li restés al partit qüestionat. D’aquesta manera, resoldríem el dilema del qual parlava (i ho dic en plural, perquè segur que no soc l’únic que el té).


Decidit, doncs, a les pròximes, votaré el partit que porti aquesta proposta en el seu programa. Encara que després s’ho passin pel forro (una vegada més). Si més no, seria una manera d’encetar el tema.


Que tingueu un bon votar.


FOTO: No està prou clar


dilluns, 3 de juny del 2024

Enamorat de la Lluna

Punt de mira 

Quan la Lluna arribà al seu zenit, el franctirador va apuntar, contingué la respiració i disparà. Una vegada més havia fet diana, la Lluna tenia ja un nou cràter. 


Recerca 

Un equip d'astrònoms de Cincinnati, sota la direcció de l'investigador –dorigen espanyol– Rothis Pérdigo ha descobert un nou cràter a la cara oculta de la Lluna. Lhan batejat com la Perdigonada. 


Dubte raonable 

Segons sembla, el recentment descobert cràter lunar no és tal. S'especula amb la possibilitat que sigui una gamberrada acuradament preparada per la competència aeroespacial. Mentrestant, l'equip del Dr. Rothis Pérdigo està estudiant si emprendre mesures judicials. 


Condemna 

Un franctirador, especialista en grans distàncies, ha estat detingut per disparar repetidament a la Lluna. Aquest al·lega ceguesa transitòria, alhora que es manifesta un fervent enamorat del satèl·lit; per aquests motius es declara innocent. La justícia no dona crèdit a les seves paraules i el condemna a reparar els danys o, en el seu lloc, a indemnitzar la víctima amb 300.000.000 de dòlars. L'acusat accepta la primera

















FOTO: Lluna en dia feiner

dilluns, 27 de maig del 2024

Perdré els cinc sentits

El dia que no m’estimis

no sortirà el sol.



El dia que no m’estimis


no cantaran els moixons.



El dia que no m’estimis


les roses no faran olor.



El dia que no m’estimis


ja res no tindrà sabor.



El dia que no m’estimis


no em palparé el pols.



El dia que no m’estimis,


redeu, quina por!




(Del poemari Les quatre estacions. Tardor)





FOTO: Amb els pèls de punta


dilluns, 20 de maig del 2024

Mentrestant i fins aquí: una broma

Com a pertanyents a una determinada generació –la de cadascú– ens creiem portadors i posseïdors d’una nova veritat, d’una nova realitat. Passa a totes les generacions. Ens creiem, com a generació, descobridors d’un nou món; un nou món que no entenem com ha estat possible que no el descobrissin ja molt abans una altra gent, una altra generació. Per l’obvietat que representa: perquè sempre hauria d’haver estat així; des de sempre, sense comptar amb el temps, la història, l’evolució de l’espècie. Com si aquesta, l’espècie humana, comences amb nosaltres; perquè sí, per què som més guapos, més ben parits, perquè som l’hòstia! És així a totes les generacions.


Aquesta revelació ocorre en un moment determinat de la nostra vida, en un determinat moment de la nostra evolució tant com a individus únics, tant com a grup generacional. Abans d’aquest moment, de fet, només –i sobretot– existim; el nostre ser viu: respira (inspira i expira) i experimenta. El camí cap a aquelles posteriors certeses està plagat de dubtes i inseguretats, de pors i desenganys (els autoenganys vindran després) i d’ignorància; però també de joia i descobriments. I especialment de molt treball, cal treballar molt, esforçar-s’hi, el trofeu no s’aconsegueix d’un dia per l’altre; arribar a estar absolutament segurs de ser els reis de l’univers no és cosa d’un tancar i obrir d’ulls. 


Més tard, quan comencem a intuir que les coses no són ni seran mai com pensàvem que serien (no som ni serem mai els reis, ni els únics, ni…), la supèrbia humana –vull dir aquesta cosa que no tenen les altres espècies– la neciesa suprema farà que comencem a bastir una armadura d’autoenganys per poder sobreviure amb dignitat; un cert sentit de la dignitat, és clar. Cal tirar endavant i necessitem l’armadura car estem del tot despullats, de pèl a pèl. Fora la placenta hi fa un fred esgarrifós.


Quan ja ho tenim prou clar, quan aquest nou descobriment ja no és una intuïció sinó una evidència, l’armadura que hem anat bastint i vestint tots aquests anys pesa tant que costa de moure’s amb naturalitat. Arribat aquest moment vital, n’hi ha alguns –d’humans, vull dir– que són capaços d’anar desconstruint la carregosa armadura i així anar tirant, aquesta vegada sí, amb una mica de dignitat (hi ha d’altres maneres de sobreviure, és clar). Al capdavall, no és greu, però no té remei. Tot i que alguns ingenus –tant se val de quin bàndol– pensen que si poguessin tornar a començar, ho farien diferent (millor!). És clar que, per a aquest supòsit, haurem d’esperar que s’abaixi el teló, que s’acabi l’obra que representem per poder treure’n l’entrellat.


Això ho dic ara, ja que així ho veig ara. Si finalment –havent-se abaixat el meu teló– hi hagués alguna manera per la qual em pogués comunicar amb els humans vius –quan jo ja hagi abandonat aquesta vida, vull dir– faria tot el possible per transmetre'ls-hi ‘el què, el com i el perquè’ ha estat tot en realitat (si és que en realitat ha estat i si és que ho puc saber). Ara per ara, però, això és el que em sembla que hi ha de tal qüestió. I pel que veig, mentrestant i fins aquí: una broma.


Que vagi de gust.


PS

És clar que, si arribés a saber alguna cosa certa abans del meu obituari, sigui com sigui, faré el que calgui per compartir-ho. Només faltaria. De res.






































OBRA GRÀFICA  …i para de comptar (de la sèrie Lletrades)