Telèfons eixerits

 Cada dia m’arriben correus publicitaris de l’iPhone, perquè el meu ordinador és un Apple, i de Samsung, perquè jo tinc un telèfon mòbil dels seus. Inconvenients propis d’haver-los comprat de diferent marca i d’haver donat les dades personals al fabricant en el moment de comprar els aparells. Sigui com sigui, la publicitat m’arriba per partida doble. Però no la llenço a la paperera immediatament –que ho hauria de fer!– sinó que primer l’hi dono una ullada ràpida i per sobre. Més que res, per corroborar que cada vegada soc tecnològicament més neandertal i cada cop entenc menys del que em parlen. Sembla ser, però, que això de la intel·ligència artificial no és cap broma i avança a passes gegantines. Els telèfons mòbils cada cop fan més ‘coses’, cada cop són més intel·ligents i tenen cada vegada més memòria. Tot un mite, això de la memòria; no sé per a què pots voler tanta memòria, que en treus de recordar-te’n de segons què. Uf, a mi em faria por recordar-me’n de tot.

Doncs es veu que aquest és el futur. I jo em pregunto: que deuen poder arribar a fer aquests telèfons amb tanta memòria i tanta intel·ligència? De quin coeficient intel·lectual estaríem parlant? I si resulta que és més intel·ligent que tu? A mi em faria cosa (i ull, que no és gens difícil ser-ho més que jo). I encara una altra pregunta, cas de desacord, qui té l’última paraula, ell, el telèfon, o jo? Són moltes les preguntes que em venen al cap. Ves a saber. No sé, posats a suposar, posem que vols trucar al teu cosí Joan; posem que no has de marcar el seu número i ni tan sols has de donar-li l’ordre: ‘truca’m al Joan’, sinó que tan sols cal pensar-ho i ell, intel·ligent com és, va i li truca. Així i tot, sabrà amb seguretat que es tracta del Joan cosí i no del Joan, company de feina, que t’ha de tornar un llibre que ja fa tres mesos que t’ha de tornar? Això si la cosa no és més delicada, i en un altre supòsit, en lloc de trucar a la Carme, la del tercer segona –amb la que hi tinc alguna cosa i que ara mateix no és el moment de parlar-ne– va i truca a la meva dona que també es diu Carme!

Però bé, quedem-nos amb el mal menor. Imaginem que l’encerta i que es posen en contacte el meu telèfon i el meu cosí Joan; amb ell o amb el seu telèfon, si també en té un d’intel·ligent –cosa que dubto perquè ell sí que n’és d’intel·ligent. Suposem que es tracta de quedar un dia per sopar plegats; acorden un dia i, després, quan el telèfon et passa el report, resulta que aquell dia ja tenies un compromís (i no necessàriament amb la Carme, la del tercer). Què li dius? Que, com és que no ha consultat l’agenda? Segurament, com que és més intel·ligent que tu, sí que ho ha fet, però resulta que ets tu que no havies anotat –per prudència, potser– l’esmentat compromís a l’agenda. I, per acabar-ho d’adobar, el telèfon, el teu telèfon, et fot una esbroncada! No ho vull ni imaginar, i menys tenint en compte la bona suma d’euros que hauria pagat per a estar al dia tecnològicament. Pagar perquè t’escridassin! A més, a casa meva, amb un que en sigui, d’intel·ligent (poc o molt), ja n’hi ha prou.

Apa, que vagi de gust.

PS

Si hi ha algun telèfon intel·ligent que m’estigui sentint, si us plau, que no s’ofengui, no era pas la meva intenció. I si a més d’intel·ligent és eixerit, que em digui alguna cosa, sempre podríem passar una bona estona.

Llums artificials, però eixerides

Quina vida, aquesta!

 Imagineu-vos que un dia en llevar-vos i anar-vos a vestir, descobriu que han desaparegut totes les sabates de l’armari-sabater. No en queda cap ni una, ni les plantofes! Imagineu que –abans de pensar en un absurd robatori– aneu cap a la cuina amb la intenció de deixar el problema del calçat per a després que un cafè us llevi la son de les orelles. Imagineu-vos que en passar pel davant la porta que dona al rebedor us trobeu amb totes les sabates de casa en perfecta escampadissa. Disposades per parells, de cara a la porta del carrer, donant-vos l’esquena amb actitud de menyspreu i alhora desafiant. Com si estiguessin a punt de fotre el camp de casa. Una autèntica manifestació reivindicativa. No sé què faríeu o haguéssiu fet vosaltres, jo tenia pressa i no m’ho vaig pensar dues vegades: vaig pactar, vaig apujar-los el sou, me’n vaig calçar un parell i cap a la feina. No fos que arribés tard i m’acomiadessin. I a sobre agafés un refredat per anar descalç. Quina vida, aquesta! 

La solitud d'un parell de sabates

Desig de tardor

Si ara et tingués al meu costat

ai, si t'hi tingués.

Et xiuxiuejaria besades.

Si ara et tingués al meu costat,

et cantaria rialles.

Ai, si et tingués.

Si ara fossis al meu costat,

no faltarien paraules.

Però no hi ets, a fora fa fred,

i m'he quedat sense tabac.

(Del poemari Les quatre estacions. Tardor)

S'hora baixa i torta

La primera clatellada

Després de molts anys de rigorosos estudis i investigacions, un prestigiós equip de científics nord-americà ha fet públic el resultat del seu últim treball. Una descoberta que, sens dubte, serà de gran utilitat en el camp de la sociologia, la psicologia i, fins i tot, podrà ser de molt interès per a les dues disciplines en voga: màrqueting i ciències polítiques. 

L'objecte de la investigació era poder desxifrar el significat del primer plor del nounat, aquell que, amb el cordó umbilical encara intacte, profereix la nova criatura només treure el cap per la vagina. D’aquesta manera, potser, es podria trobar resposta a l’eterna pregunta de per què un nou ésser plora tan desesperadament, tot just arribar al món, quan, amb justícia, hauria de vessar joia i alegria pels quatre costats. Al capdavall, ara podrà conèixer els pares, els germans, els avis, els tiets i les tietes i fins i tot el ginecòleg que l'ha estat marejant quasi nou mesos. Coneixerà la població on viurà, el país que el bressolarà, els partits polítics que el crucificaran. El món! (I, més endavant –i si té sort– podrà treballar i així podrà pagar-se una habitació compartida.) 

A la fi, l'entelèquia que ha amoïnat la humanitat –d'ençà que l'ídem és ídem– el nus que ha pertorbat tant els entesos com els ignorants, tant els clergues com els laics, a la fi, s’ha il·luminat. I, com tantes vegades, la conclusió de la investigació és molt simple i clara. Un cop traduït aquest primer plor a tots els idiomes, en el nostre, vindria a ser: La mare que em va parir! Quin fred que fot, quin soroll. ‘Ndeu, quina merda! 

Tant si vols com si no vols

Avui, barba

(demà, ja ho veurem)

Un dia com avui –quatre anys enrere– després que els metges resolguessin el meu infart, quan van donar-me l'alta (perquè l'hi diuen d'aquesta manera? Per oposició a donar la baixa, és clar, però és necessari?), vaig sortir de l'hospital amb barba. Amb barba de poc més d’una setmana, sí, però barba, al cap i a la fi; i encara la duc, no me l'he tallat pas. Això de sobreviure a un infart, d'alguna manera és com tornar a nàixer, i vaig pensar, se’m va ocórrer que, si Nostresinyó –que al cel sigui– va voler que fos així, doncs així hauria de conservar jo també la barba –qui sóc jo per a dur-li la contraria; no ens les tindrem pas per uns quants pèls més o menys, aquí o allà. Hi ha coses més importants a discutir-li, en tot cas.

El cas, però, és que ara duc barba; una barba blanca que, malgrat haver tornat a nàixer, no m’ha crescut de color castany amb reflexos panotxa que és com l’hi hauria tocat si realment jo hagués tornat a nàixer en el sentit més literal. Una vegada més, tampoc li discutiré aquest detall sense importància al Creador. Només faltaria. El que si li demanaria és: a veure si pot intervenir d’alguna manera –que ell tot ho pot– i mirar de posar una mica de seny al personal que s’afaita. Vull dir, que cadascú faci el que li vingui més de gust i s’afaiti tantes vegades com vulgui –si així li plau– que jo no m’hi posaré pas; ni em molesta ni deixa de molestar-me el que els altres puguin fer o deixar de fer amb la seva persona.

I sí, la duc una mica llarga, la barba, res de l’altre món, però; no hauria de ser motiu de res. O potser és que hi ha models de barba acceptables i d’altres que no? És una mica cansat, tot plegat, però no hauria de per què haver de fer front a comentaris del tipus: que si perquè no una mica més curta o perquè no una mica més cap aquí o una mica més cap allà… (tal qual, sense cap mena de pudor, feliços, ells). O que si semblo això o si semblo allò altre. Redeu, jo no els hi dic pas a ells allò que semblen o deixen de semblar; ni tan sols si mai han semblat alguna cosa –que, en algun cas, no estaria malament que així fos o hagués estat. Perquè –anem a pams, senyors– el mínim que se li hauria d’exigir a una persona és que s’assemblés, si més no, a si mateixa. I això no sempre passa.

Que vagi de gust, tant si us afaiteu com si no ho feu.

PS 

Fa temps vaig llegir –no recordo on, però si recordo quan: va ser en posar-se de moda tenir i, sobretot, passejar gossos llebrers– una sentència que per mi reflecteix molt bé i amb humor i poques paraules el pecat mortal què representa ‘la moda’. Deia així: ”Es posen de moda els gossos llebrers, apa, tothom amb gossos llebrers. Es posa de moda pensar (és un dir), vinga, tothom amb gossos llebrers.” Recoi, genial!

Arrels enlaire