Tot allò que no he llegit

I allà estan, les carpetes temàtiques, mortes de fàstic esperant que algú se les miri –mai més n’he consultada cap i algunes ja fa bastants anys que hi són. És clar que és una pena tanta feina, una feinada! I per tranquil·litzar la meva consciència se m’ha acudit que, conscient que jo mateix ni les consultaré ni llegiré mai, les dec estar fent per a una altra persona; algú que en un moment o altre arribarà i me les reclamarà. Bé, doncs, aquí les tinc, ben classificades i ordenades i amb còpia al disc dur extern –pel que pugui ser. Tot a punt. A hores d’ara, però, encara no ha aparegut ningú.

I allà estan, les carpetes temàtiques, mortes de fàstic esperant que algú se les miri –mai més n’he consultada cap i algunes ja fa bastants anys que hi són. És clar que és una pena tanta feina, una feinada! I per tranquil·litzar la meva consciència se m’ha acudit que, conscient que jo mateix ni les consultaré ni llegiré mai, les dec estar fent per a una altra persona; algú que en un moment o altre arribarà i me les reclamarà. Bé, doncs, aquí les tinc, ben classificades i ordenades i amb còpia al disc dur extern –pel que pugui ser. Tot a punt. A hores d’ara, però, encara no ha aparegut ningú.

Això sí, jo em quedo amb el neguit d’aquell que no ha complert objectius; amb un sentiment d’insatisfacció tocant la frustració que porto com puc; i que cada vegada que llegeixo –el que sigui– ho faig amb aquell regust amargant que dona la impotència de no poder llegir-ho tot i la seguretat, per altra banda, que si ho pogués fer, finalment, no abastaria res. I també –no és gens fútil– carregant amb un sentiment de culpa no sé ben bé per què, potser per mandrós, potser per inepte. Ves a saber; el cas és tenir alguna culpa (ah, les seqüeles de la cultura cristiana). Ull, que no és fàcil viure amb tot això a sobre, eh!

Això no obstant, he de dir que soc optimista: alguna cosa en sortirà. I he d’afegir, que soc molt eclèctic pel que fa a interessos i gustos; vull dir que si hi hagués algú que li plagui o tingui curiositat pel meu arxiu, ben segur que n’aprofitaria una gran part. I jo li cediria gustosament, ben content que la meva tasca serveixi a algú. A grans mals, grans remeis. En fi, mentrestant, i per si de cas, jo continuo classificant i arxivant tot allò que no llegeixo i molt probablement mai no llegiré.

Que vagi de gust.

FOTO

Pàgines en blanc durant el neolític

Títols alternatius:

El dur ofici d’escriure (al neolític)

Only hard, baby, no soft

Regals, propines, sorpreses

Néixer. Inevitable, la primera sorpresa.

Un any més

Acabàvem d’empassar-nos els dotze grans de raïm; de brindar pel nou any; de fer-nos les abraçades pertinents; de desitjar-nos el bo i el millor i tornar-nos a abraçar –tots ben engalanats i joiosos, que és Cap d’Any– i començà el torn dels WhatsApp i trucades per a felicitar l’any als que no són allà mateix amb nosaltres, aquells que no podem abraçar –cadascú als seus, és clar– siguin amics o parents, siguin allí al mateix poble o ciutat, o siguin a l’altra punta del món mundial: el ritual quasi litúrgic de cada nou any. Quina feinada! (I mira que jo ja estava una mica mosca, ja que amb això de l’horari d’hivern –quina punyeta!–, anem enrederits una hora i resulta que ho estem celebrant una hora més tard del que toca, quan ja fa una hora que ha començat l’any. Comencem bé!)

Jo anava a felicitar a uns amics que eren de vacances als EUA quan, vaig recordar la trucada impulsiva que els hi havia fet el mateix dia de Nadal a mig matí i que els havia llevat del llit a dos quarts de cinc de la seva matinada novaiorquesa, després que la nit anterior celebressin la Noche Vieja a casa dels amics madrilenys que havien anat a visitar a Nova York. Naturalment, em vaig contenir, en aquell moment allí devien ser les sis de la tarda i no era hora de res: res a celebrar encara, doncs. És una rucada, ja ho sé, però em vaig quedar una mica frustrat: com és que no podíem compartir l’inici del nou any en el mateix moment? És que el temps no és únic?, que no passa igual per a tothom siguis on siguis? Pot ser que alguns anem avançats respecte d’uns altres, i endarrerits en relació amb uns de més enllà? 

Ja sé que tot plegat és una convenció social, també ho és Nadal –Jesús no va nàixer pas el dia 25 de desembre–, però així com Nadal no té solució, en el cas de l’inici d’any la cosa és clara: el nostre planeta gira sobre si mateix i, a la vegada, al voltant del Sol. El temps és el que és, és el que hi ha; l’única diferència és que en un moment determinat –per exemple, l’inic d’un nou any– una part del planeta està de cara al Sol i l’altra meitat està a la seva ombra, tot al mateix temps. Això és tot. I pel que fa a les diferències horàries, estan molt bé, però l’any comença quan comença i comença tot d’una per a tot el planeta al mateix moment. No podríem celebrar-ho tots alhora?, tot el món, vull dir (menys els xinesos, és clar, que ells van a la seva bola). Així, per una vegada, estaríem quasi tots d’acord en alguna cosa! 

I cap problema, ho podríem celebrar igualment a les 00.00 h del dia 31, però, això sí, per torns: cada any serien els països d’una franja horària els afortunats a celebrar-ho a aquesta hora màgica, mentre a la resta del món seria l’hora que fos allí en aquell moment. Tot el planeta celebrant-ho al mateix temps, però a l’hora que fos a cada país. Un any els uns i l’altre uns altres, i així anar rodant per rigorós torn.  Imagineu-vos, per un moment, l’any que ens toqués celebrar Cap d’Any a les onze del matí o a les quatre de la matinada: potser no seria l’hora màgica, però podria ser fins i tot més divertit. I, posats a fer, ara mateix faig una proposta seriosa, a qui correspongui, per canviar (d’acord, no les convencions tan arrelades elles, pobrissones, no) les rutines. Sí, canviar les rutines, si més no les festives! Vinga, va: que sigui el propòsit per a aquest nou any!

PS

Tota manera, pel que pugui ser, el Cap d’Any vinent jo també me n’aniré als EUA; a l’altra punta, però: a Califòrnia, així el meu any vell durarà nou hores més! O me’n vaig a Austràlia, i llavors començo el nou any deu hores abans. Ui, quins nervis! Veurem.

–––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––

A dotzenes

FOTO

Anant a rebre el nou any

La llei del mercat

 Vaig conèixer un individu –molt espavilat pels negocis– l’activitat del qual consistia a vendre paraules. No paraules qualssevol, no, sinó paraules noves. Els seus clients –el meu target, deia ell– eren escriptors impacients, polítics en actiu i cantants de rap. Els seus arguments –l’argumentari de venda, precisava– tractaven de l’avantatge de poder ser els primers a fer servir unes paraules, tan noves, que encara no havien estat acceptades per l’IEC, però que, ull, la cosa estava a punt –afirmava. Prestigi –els hi entaforava– era el benefici clau; i els deixava bocabadats. Sí senyor, visió de negoci tenia el paio: l’èxit va ser aclaparador. Cantants, polítics i escriptors s’hi van abocar, àvids com estaven de lluir i enlluernar. I en van ser tants, en van comprar tantes –de paraules– i les van fer servir tant i tant, que l’IEC, que no en tenia cap intenció, es va veure obligat –doblegat– a incloure-les al diccionari tant sí com no. La llei del mercat, deia ell. Absolutament despirtànic.

No vola qui vol. Qui vola, no vol, simplement vola 

(de la sèrie Lletrades)