dilluns, 25 de març del 2024

Ja no podem més

Acabem amb les rebaixes d’hivern!,


que ja són aquí les de primavera


–i d’aquí a dos dies, les d’estiu,


comença el compte enrere–


Comprem unes birres,


i comprem uns sushis també.


Celebrem-ho amb palillos i faldilles curtes,


fora forquilles, fora els abrics.


Que comenci tot denou: fem un reset.


Apaguem les calderes, sortim al carrer, 


cridem al vent. I riem. 


Riem que la primavera és nova 


i l’hivern vell. Riem i cridem:


Que visqui la primavera!


                                     Ja no podem més

                                           

(Del poemari Les quatre estacions. Primavera)




































OBRA GRÀFICA

T n'has anat. (de la sèrie Lletrades)

dilluns, 18 de març del 2024

Lletania núm. 03

 

































(Del poemari Les quatre estacions. Primavera)





































OBRA GRÀFICA

No cau la neu, la crido jo i ve. Al balcó, bocabadats, el gat i jo

(de la sèrie Lletrades)

dilluns, 4 de març del 2024

(Temps de dites) Sense remei

Abans era una dita, una dita sàvia: 'La veterania és un grau'. I recordo especialment que, quan feia 'la mili’, era una dita iniciàtica respecte a les lleves que anaven arribant darrere d'un. Quan un ho deia, l'altre –que quasi sempre era un acabat d'incorporar o, si més no, era posterior a tu (encara que no sempre, a vegades era un coetani que, pel que fos, no tenia tantes hores de vol en l'afer que es tractava) a aquest altre, doncs, davant aquesta asseveració, no l’hi quedava més remei que callar. Ara no sé si corre aquesta dita, tanmateix, no es professa; la veterania, l'experiència –que és la mare o la tieta de tota saviesa– avui no té predicat.


Amb un sentit similar podríem citar aquella altra –també molt antiga: 'El diable en sap més per vell que per diable'. Una altra dita sàvia. Tot i que hi ha diables i diables i no tots arriben a vells. Però, efectivament, això és així i no té pas remei. Com la intel·ligència que tampoc no en té de remei (em sembla que ho deia Max Aub). I no hi ha graus, nivells d'intel·ligència: d'intel·ligència n'hi ha o no n'hi ha. En tot cas, quan n'hi ha, es tracta de veure quin ús se’n fa, i cadascú n’és responsable de l'ús que l'hi dona. I això és tot, no hi ha gran cosa més, tota la resta són ‘coeficients’ per a catalogar i controlar circumstàncies temporals.


Perquè, al cap d’avall, està clar, que tot plegat estem parlant de 'temps'. El Temps, aquella entelèquia incomprensible, inabastable i, naturalment, també, sense remei. I és curiós que cada un tenim una idea, un concepte diferent del 'temps’, en funció –entre d’altres– de la quantitat de temps que portem en aquest planeta i en funció de la nostra experiència vital. Així mateix, sense anar més lluny -no cal– jo no hauria pogut dir el que estic dient ara, cinquanta anys enrere, quan just estava fent la mili (ni encara que en algun moment estigués en estat de gràcia maria, que, per cert, feia molta gràcia). Ai, sinyó, quins temps aquells…!


PS

Tanmateix, no sempre serveix d’alguna cosa l’experiència, hi ha vegades que només demostra el pas del temps. I amb una mica de mala sort –molt probable– el que ens mostra és que ens podem equivocar tantes vegades com faci falta. I més.































FOTO

Privilegi és saber reconèixer el privilegi

(de la sèrie Lletrades)


Quin goig!

Els follets havien treballat tota la nit –amb el fred que feia– perquè quan, al matí, es llevessin els habitants d'aquell petit poble, s'ho trobessin tot ben nevat. Tenien el temps molt just, però encara els n'hi va sobrar per empènyer els núvols més enllà dels turons que envoltaven el poble i deixar el cel blau i lluminós com un dia de primavera. Llàstima que la gent del poble era molt dormilega (no es llevaven mai abans de quarts d'onze), i no s'adonaren de l'inusual i esplèndida jornada fins a quasi migdia. Els va saber molt de greu haver-se perdut tantes hores d'aquell dia blanc, solejat, tan especial, i els més espavilats decidiren anar a parlar amb l'agutzil per veure si es podia fer alguna cosa. Acordaren que tothom retardaria els rellotges fins a les set i es ficarien al llit un altre cop, amb els despertadors posats a dos quarts de vuit –l’hora que surt el sol– confiant que l’esforç col·lectiu servís per recuperar el temps. L'agutzil va fer el pertinent pregó i alhora convinguda tots eren al llit. Els follets, veient la il·lusió de la gent –que, de tanta, sortia per les fumeres de les cases– van decidir arromangar-se i, tot d'una, anaren per feina. Van fer mans i mànigues i van acabar suant la gota negra, però varen aconseguir enretirar el sol fins al lloc on li corresponia ser a dos quarts de vuit del matí. Esgotats, però orgullosos de la feina ben feta, els follets se n'anaren a dormir, no sense abans veure la cara de felicitat de tot el poble quan, desperts de nou, treien el cap per portes i finestres. Quin goig!




























FOTO

Naturalesa nevada 

(Fulleda)