(de bloguer inexpert)
Després de gairebé cinc anys sense publicar al blog, torno a tenir necessitat de fer-ho. Mai he sabut a què es deu aquesta necessitat, però el que sí que sé és que hi és i ara toca. Soc inconstant, que hi farem. Paciència.
I que publicarem? Intento de fer l’exercici d’elaborar un projecte, un pla o, si més no, de posar en veu alta una declaració d’intencions; però no acaba, no acabo, no acabem d’arrancar. Aleshores, m’imagino que continuarem essent desordenats i eclèctics –que no desganats; que continuarem fent allò que més ens ve de gust i de la millor manera que en sapiguem. I ja anirem veient; naturalment, no podem assegurar res. (Sí, ja sé que hauria de fer coses de més profit, però aquesta és una de les maneres que tinc d'escapolir-me’n.)
Així doncs, publicarem una mica de tot –de quasi tot allò que faig. Vaig fent, vaig fent. Un dia podrem trobar-nos un conte, un altre un poema, l’altre una (re)flexió; de tant en tant un dibuix o una pintura o una cal·ligrafia; i molt sovint fotografies. I tot això sense cap altra pretensió que provocar en alguns casos un somriure, en d’altres potser la reflexió i en tots ells la distensió de l’ànim –exactament el mateix que s’ha produït en mi mentre ho barrinava i ho duia a terme.
Res més. (Publiquem, publiquem, que el món s’acaba). No hi ha més declaracions. Bé, sí, un desig: que vagi de gust.
PS
Sempre són benvinguts els vostres comentaris, sempre s’aprèn. I, entre d’altres, em fan adonar que hi ha algú a l’altre costat d’aquesta xarxa virtual, que no tot és virtual, vaja, que hi ha vida més enllà de la pantalla. Digueu-me romàntic.
El descans de les eines
