Clarobscur

(Del poemari Les quatre estacions. Primavera.

Espiant el capvespre

Un gat malparit

La portera de l'edifici on visc té un gat. Amb la portera, ni fred ni calor, però els gats, no els suporto. Sempre que me'l trobo, i no m’està veient la portera, li dono una puntada (quasi mai encerto, però). Un bon dia, el gat se'm plantà davant i em digué: Tros de carallot, pixa-tintes, que no veus que soc un agent de la SIA! (allò de quedar-se de pedra no és res comparat amb com em vaig quedar jo). Vist que no reaccionava, em va ensenyar la placa reglamentària i em va dir d'anar a casa, ja que havíem de parlar. 

Tan astorat estava jo, que no tinc consciència de com vaig arribar-hi, però un cop ja a casa, asseguts al sofà, em va posar al corrent. Per començar, em va tranquil·litzar dient-me que, avui dia, aconseguir l'aparença de gat no té cap secret per a la SIA (podien fer això i molt més, però ara no venia al cas, em digué). 

Seguidament em va explicar que la portera era jueva; el del segon tercera, alemany; i al tercer quarta, s'hi havia instal·lat un marroquí; i que tot plegat era molt sospitós. Jo, que ja havia descendit a la fase de pedra, no podia dir encara ni paraula; no perquè no pogués articular-la, sinó perquè no sabia per on començar. Al cap d'una bona estona, i després d'exhaustives explicacions, l'agent de la SIA, em va proposar un tracte: jo deixava d'emprenyar-lo i col·laborava, i ell, a canvi, em pagava 200 dòlars diaris i em proposava a l'Agència per a una medalla al mèrit. 

Vaig acceptar. I just estrenant-me en la meva primera missió, em sorprengué l'agent –el gat– a les tantes de la matinada, en pijama, i amb l'orella enganxada a la porta del segon tercera. El gat encara se'n riu ara, el malparit. No us en fieu mai d'un agent de la SIA, amb una mica de mala sort pot ser que no ho sigui i, en realitat, sigui un gat.

Espermatozoides felins

Setembre a pèl

Setembre és a un any el que el dilluns és a una setmana. Es podria dir que el mes de setembre és el dilluns de l’any: ve d’un cap de setmana llarg, distés i, sigui relaxat sigui esbojarrat, sempre vacacional. Setembre, com el dilluns, ve costa amunt. I vinga, doncs, amunt que fa pujada: hem de tornar a la rutina, hi hem de tornar, ens hi hem de posar de nou –una vegada a l’any no fa mal, diuen. Havíem quasi oblidat que existia, el setembre, havíem decidit que no existia, estàvem de vacances; l’únic que existia érem nosaltres i el nostre estiueig. Això sí, és clar que arribaria el setembre, naturalment, però ja ho faria tot solet, no calia invocar-lo. De moment, doncs, ben lluny.

Així i tot, hi ha un moment en què se li comença a veure el nas al setembre. D'alguna manera l’última setmana d’agost –i potser abans i tot: la segona quinzena– és com la tarda del diumenge: el preludi del temible dilluns, l’anunci del mes no desitjat. És estiu encara, però les acaballes ja treuen el cap: la llum és sensiblement diferent, es fa fosc una mica més d’hora –poc, però es nota–, es comença a ensumar el setembre i no ve gens de gust. Comencem a pensar amb tot el que ens caurà a sobre d’aquí a un no res, i cada dia que passa ens costa més de no fer-ho perquè el què s’apropa sabem prou que és inevitable. Un martiri. (Un altre Martini, si us plau!)

Ah, però, hi ha d’altres mirades: així com el dilluns és un dia estèril –ja des de la seva gestació, la beneita malenconia del dia anterior, el diumenge a la tarda– el setembre, per contra, pot ser un temps molt fèrtil, més que qualsevol altre (Cap d’Any com a paradigma de propòsit de canvis és un miratge, una falsa il·lusió, una producció del màrqueting sociopolític plaent i complaent a ‘les festes’); setembre pot ser un temps de renovació, d’innovació, de nous projectes amb tot un any al davant i amb les bateries ben carregades. Fins al pròxim agost, és clar, fins a les properes vacances. I tornem a començar, tornem al principi: Setembre és… (Però ja hi ha temps, encara falten onze mesos.)

Que vagi de gust. 

Bon dilluns, i que tingueu un bon setembre. Ànim!

Tovallola sense biquini