El dia que no m’estimis
no sortirà el sol.
El dia que no m’estimis
no cantaran els moixons.
El dia que no m’estimis
les roses no faran olor.
El dia que no m’estimis
ja res no tindrà sabor.
El dia que no m’estimis
no em palparé el pols.
El dia que no m’estimis,
redeu, quina por!
(Del poemari Les quatre estacions. Tardor)
FOTO: Amb els pèls de punta
Com a pertanyents a una determinada generació –la de cadascú– ens creiem portadors i posseïdors d’una nova veritat, d’una nova realitat. Passa a totes les generacions. Ens creiem, com a generació, descobridors d’un nou món; un nou món que no entenem com ha estat possible que no el descobrissin ja molt abans una altra gent, una altra generació. Per l’obvietat que representa: perquè sempre hauria d’haver estat així; des de sempre, sense comptar amb el temps, la història, l’evolució de l’espècie. Com si aquesta, l’espècie humana, comences amb nosaltres; perquè sí, per què som més guapos, més ben parits, perquè som l’hòstia! És així a totes les generacions.
Aquesta revelació ocorre en un moment determinat de la nostra vida, en un determinat moment de la nostra evolució tant com a individus únics, tant com a grup generacional. Abans d’aquest moment, de fet, només –i sobretot– existim; el nostre ser viu: respira (inspira i expira) i experimenta. El camí cap a aquelles posteriors certeses està plagat de dubtes i inseguretats, de pors i desenganys (els autoenganys vindran després) i d’ignorància; però també de joia i descobriments. I especialment de molt treball, cal treballar molt, esforçar-s’hi, el trofeu no s’aconsegueix d’un dia per l’altre; arribar a estar absolutament segurs de ser els reis de l’univers no és cosa d’un tancar i obrir d’ulls.
Més tard, quan comencem a intuir que les coses no són ni seran mai com pensàvem que serien (no som ni serem mai els reis, ni els únics, ni…), la supèrbia humana –vull dir aquesta cosa que no tenen les altres espècies– la neciesa suprema farà que comencem a bastir una armadura d’autoenganys per poder sobreviure amb dignitat; un cert sentit de la dignitat, és clar. Cal tirar endavant i necessitem l’armadura car estem del tot despullats, de pèl a pèl. Fora la placenta hi fa un fred esgarrifós.
Quan ja ho tenim prou clar, quan aquest nou descobriment ja no és una intuïció sinó una evidència, l’armadura que hem anat bastint i vestint tots aquests anys pesa tant que costa de moure’s amb naturalitat. Arribat aquest moment vital, n’hi ha alguns –d’humans, vull dir– que són capaços d’anar desconstruint la carregosa armadura i així anar tirant, aquesta vegada sí, amb una mica de dignitat (hi ha d’altres maneres de sobreviure, és clar). Al capdavall, no és greu, però no té remei. Tot i que alguns ingenus –tant se val de quin bàndol– pensen que si poguessin tornar a començar, ho farien diferent (millor!). És clar que, per a aquest supòsit, haurem d’esperar que s’abaixi el teló, que s’acabi l’obra que representem per poder treure’n l’entrellat.
Això ho dic ara, ja que així ho veig ara. Si finalment –havent-se abaixat el meu teló– hi hagués alguna manera per la qual em pogués comunicar amb els humans vius –quan jo ja hagi abandonat aquesta vida, vull dir– faria tot el possible per transmetre'ls-hi ‘el què, el com i el perquè’ ha estat tot en realitat (si és que en realitat ha estat i si és que ho puc saber). Ara per ara, però, això és el que em sembla que hi ha de tal qüestió. I pel que veig, mentrestant i fins aquí: una broma.
Que vagi de gust.
PS
És clar que, si arribés a saber alguna cosa certa abans del meu obituari, sigui com sigui, faré el que calgui per compartir-ho. Només faltaria. De res.
OBRA GRÀFICA …i para de comptar (de la sèrie Lletrades)
El noble Roger de Vila-Blava, baró de les Cisquelles, s'estava fent un nou vestit, no un qualsevol, aquest l'havia de dur el dia del seu casament, el seu segon casament, ja que s’esposava en segones núpcies. Feia sis mesos que havia enviduat de n’Engràcia de Vila-Blanca, comtessa de Les Quarteres, vídua, a la vegada, d'en Rafel Antoni de Vila-Verda, comte de Les Deveses.
L'actual afortunada, na Josefina de Vila-Dolça, duquessa del Senssalet, era ostentosament més jove que el baró, i ell n'era cor-pres des del mateix dia que la conegué en el berenar que va organitzar la comtessa Engràcia de Vila- Blanca –ja malalta en aquell moment i, ara, que en pau descansi– per a celebrar el desè aniversari de noces; quan, aleshores, la duquessa Josefina de Vila-Dolça tenia setze anys i el baró s’acostava a la cinquantena.
Havien passat vuit anys, no s'havien vist més des d’aleshores i no es veurien, tampoc, fins el dia mateix del casament. Així li va prometre el baró de Vila-Blava a la comtessa de Vila-Blanca l'endemà del berenar, quan ell li confessà el seu amor per la duquessa de Vila-Dolça: s'hi podria casar només, sis mesos després de que ella ja no hi fos i, mentrestant i fins després de la seva mort, ni hauria de veure-la ni tampoc hauria de deixar-se veure. Li va fer jurar que no es veurien fins que la duquessa de Vila-Dolça traspassés la portalada de la capella del castell, el dia de noces.
I el baró era un home de paraula. El festeig, els acords nupcials i els preparatius es van fer mitjançant un emissari d'absoluta confiança: en Romeu Mesquida, el sastre que li havia fet els vestits els últims vuit anys i que ara feia els vestits de noces a tots dos nuvis. En Romeu Mesquida, encara que jove –en tenia quatre més que la duquessa de Vila-Dolça– gaudia, pel seu mestratge en l'ofici i per les seves arts verbals, de tot crèdit i confiança del baró i, a més, n’encertava sempre els gustos.
Naturalment, el missatger Romeu Mesquida, assistí a la cerimònia nuvial i, tal com figurava en els acords –per expressa voluntat de la duquessa de Vila- Dolça– es quedaria a viure al castell, en unes dependències properes a les de la duquessa. El casament fou un èxit en totes les seves facetes, inclosos els vestits nupcials que van gaudir de l’admiració de tots els assistents. I el sastre, en Romeu Mesquida, va ser àmpliament compensat per ambdues parts. El principi d’una fructífera relació.
FOTO: Temps era temps
M'agraden els teus ulls,
sobretot, veure com traeixen la teva prudència.
M'agrada la teva prudència
perquè modera la meva disbauxa.
M'agrada sentir-te riure,
oimés mirar-te. M'agrades.
I no només això. També
m'agrada abraçar-te i sentir la teva pell.
M’agrada la teva abraçada,
i encara més besar-te i sentir-me dintre teu.
M'agrada saber-me el causant del teu plaer,
això és el que més plaer em causa.
M'agrada que m'agradi
(Del poemari Les quatre estacions. Primavera)
FOTO: Cony d’arbre!
