Obert, però només per poder tafanejar el que s’hi cou en aquest racó d‘A cops de llapis; l’autor sí que és de vacances –encara que no pari, sempre hi ha alguna cosa bullint.
Ens tornarem a veure –virtualment– el primer dilluns de setembre.
Fins aleshores, deixarem que les eines descansin, que elles també s’ho mereixen.
FOTO: El descans de les eines
Defecte de fàbrica
Si la vida té o no té sentit, és una cosa que haurien d'aclarir-nos en nàixer. El que no té sentit és passar-se la vida intentant –sense cap possibilitat– esbrinar-ho. Quina pèrdua de temps!
La creació
Potser el Bing Bang no sigui més que una de les milions d'espurnes d'un petard amb el qual jugava Nostre Senyor el dia d'una revetlla qualsevol.
Entelèquia
Hi ha una cosa encara millor que la felicitat, i és saber exactament en què consisteix.
Saviesa
Una de les coses més interessants de la vida és haver viscut, saber el que saps i el que saps que mai no sabràs.
Somiatruites
Un caragol que aspiri a ser llangardaix, no arribarà mai a ser un bon caragol.
(Avançament editorial de: La cua del peix que es mossega la cua)
Fotografia: Col esperant la seva patata
Demà passat per a la majoria de la gent serà un dia de tants. Per a mi serà el tercer aniversari de la meva mort, un dijous al migdia. Un dijous com qualsevol altre fins al mateix instant que em va succeir la mort, des d’aleshores que és motiu d’aniversari. N’hi ha molts, aquí entre els morts, que no ho celebren; estan tan ensopits ara com ho eren en vida. Però jo sí que ho celebro, com en vida sempre havia celebrat l’aniversari del meu naixement. Són d’aquells petits detalls que t’alegren la no-existència. Ara, igual que abans, tot plegat consisteix a saber aprofitar els moments, les oportunitats: minut que passa, minut que no torna. Allà i aquí, exactament igual. Només es mor una sola vegada, perquè, doncs, no celebrar-ho! Està clar que aquí no hi ha allò de “...perquè ves a saber si ho podré celebrar l’any vinent...” No, aquí n’hi ha que ara mateix celebren el seu tretze milionèsim aniversari, i en tenen per a llarg. Però tant se val, cada any és diferent i un any més és un any més. O, no? A la vostra salut!
Fotografia: A cas l’ocàs
Ballar, volar, voler, riure.
Ballem.
Ballar, sentir, viure.
Ballem.
Ballar, que el cos ho demana,
ballar, que la sang brama,
ballar, que el desig és un riu.
Ballem.
Ballar, acariciar, polsar el cos teu.
Ballem.
Ballar, suar, besar el teu alè.
Ballem.
Ballar quan el cor ho dol, també.
Ballar quan la sang bull,
ballar quan dos són més que un i un.
(Si no, no surt)
Ballem.
Ballem i ballem que la festa s'acaba.
Ballem ara que podem.
Ballem
(Del poemari Les quatre estacions. Estiu)
Fotografia: Somni
Qui ho decideix? Aquesta és la qüestió. Qui decideix mantenir un cos amb vida, un cos desgastat, nafrat, amb òrgans atrofiats, invàlid, i moltes vegades sense cap ganes de continuar vivint? Qui decideix que continuï el dolor, el sofriment de l’afectat i dels que l’envolten? Qui té en compte el desgast –inútil– que experimenten els més propers? A quina causa obeeix, tot plegat?
I, sense ànim ni roí ni pervers: a qui beneficien tants i tants diners emprats a tal finalitat? Molt probablement –i estic quasi segur de no errar– beneficien als mateixos que, a la vegada, inverteixen quantitats indecents de diners en mitjans per a posar fi a la vida d’uns altres éssers innocents, sigui en el mateix lloc, sigui en un altre lloc remot.
Qui ho decideix? Aquesta és la qüestió. Qui decideix quants, com, quan i on han de morir un grapat, a vegades milers de persones que gaudien de salut, que no ho havien demanat i que ni tan sols ho havien imaginat? Qui decideix aplicar tant de dolor i sofriment als que resten vius després de les precedents massacres?
Qui ho decideix. Qui ho permet. Aquests són el problema!
Fotografia: Gentilesa
El sol sortia a estones i a estones s’amagava. Ella, neguitosa, ara es treia la jaqueta, ara se la posava. Feia un juliol inusual. Amb ulleres fosques i una cigarreta a la mà, es prenia el Martini amb olives dels dissabtes al migdia a la terrassa del bar de sota casa. Ja havia llegit el diari i tenia la mirada distreta entre la gent i els pocs cotxes que circulaven. Va anar a encendre una cigarreta més i un altre encenedor se li avançà; el d’un senyor, ja gran, que prenia un cafè a la taula del darrere. I ell amablement li va etzibar que per què no parava quieta d’una vegada: que cada cop que ella es treia la jaqueta sortia el sol i que, cada vegada que se la posava, el sol se n’anava; que deixés la jaqueta en pau, que ell havia vingut a prendre el sol. Si us plau.
-baixa.jpg)
Fotografia: Viure als núvols
Atordit, esmaperdut per aquesta sobredosi de soroll,
de fum encegador que no deixa respirar els instants.
Cansat de ser i d’existir, de sentir.
Anhelant el moment en què la llum s’aturi
i l’obscuritat llueixi arreu.
I a la fi poder veure amb claredat
les llàgrimes mai despreses, els records avortats
Deixar que la foscor afoni els fantasmes rere l’estor
i doni pas a les fantasies i afanys silenciats.
Entendre que el plaer és, per definició, fugaç o si no no és,
i que privilegi és, justament, saber reconèixer el moment.
Poder pensar que no cal pensar,
i acceptar que tot és i esdevindrà irremeiablement.
Fins i tot, tot allò que no ha de passar.
(Del poemari Arrels)
Fotografia: Soroll
