Ella es deia Balena
a ell li deien Calàndria
Ell era petit, prim i bellugadís
ella embellia la paraula enorme
ell era esvelt
ella l'elegància
ell vestia frac
ella tuls i gases
ell xiulava a tota hora
ella dansava
ell la visitava cada dia
ella el passejava
i ell li cantava sonets
i ella els hi ballava
I tot era harmonia
Cap dels dos no en sabia d'altra
(Del poemari Les quatre estacions. Estiu)
OBRA GRÀFICA
Agost (Calendari estimat 2005)
Calendaris textuals. De la sèrie Lletrades
El cel era de color blau cel
i les teves calcetes de color rosa
com les teves rosades natges.
(La corba dels teus malucs m'ennuvolava)
Amb els pits a l'aire,
passejant els trempats mugrons, marrons,
eres l'enveja de totes les flors del jardí.
(I el cafè de primera hora del matí, mmm...)
Com no m'havia d'enamorar de tu!
Quantes vegades es deu donar
una conjunció astral així?
(La pluja estel·lar posterior va ser inevitable)
(Del poemari Les quatre estacions. Estiu)
OBRA GRÀFICA
Juliol (Calendari estimat 2005)
Calendaris textuals. De la sèrie Lletrades
Un matí, en tornar de la feina, vaig coincidir al vestíbul de l'edifici on visc amb una senyora carregada fins al capdamunt de bosses de supermercat. Tal com ha de ser, li vaig obrir les portes de l'ascensor i, encara que ella baixava abans –jo visc en el cinquè i ella baixava al tercer– li vaig cedir el pas. Segons va dir-me, anava a visitar la seva germana gran que feia uns quants dies que estava malalta i, com que la seva germana vivia sola, li havia anat a comprar i que, aprofitant que era aquí, li prepararia el menjar per a un parell de dies.
Era una senyora xerraire: tot això m'ho explicava en el trajecte tot pujant i mentre –ja al replà– jo li treia les bosses de l'ascensor i ella anava obrint la porta del pis. És clar que, posats a fer –no venia d'aquí– les hi vaig portar a la cuina mentre ella anava a tranquil·litzar la seva germana tot dient-li que ja havia arribat i que un veí molt amable li estava preparant el dinar i que després li donaria les medecines que també havia portat i, com que tot estava en ordre, ella se’n tornava, ja que tenia un dia molt ocupat i no es podia quedar ni un minut més; i que ja tornaria la setmana vinent.
Quan vaig reaccionar, la senyora –que més tard vaig saber que es deia Remei– ja s'havia evaporat. I jo a la cuina traient la compra de les bosses. No sabré mai per què, però vaig fer el dinar, vaig dinar amb ella i, en acabar, li vaig donar el xarop i les pastilles; i tot seguit me'n vaig tornar a la feina. L'Aurora –que és com es diu la ‘velleta malalta–’ tenia un simple refredat del qual molt aviat es va refer; és una persona encantadora, activa i molt divertida; i jo no he tornat a pujar al cinquè, m'he mudat. De la Remei no n'hem tornat a saber res.
FOTO: El que no es veu
Títol alternatiu: Sense paraules
Aquesta nit t'he somniat.
Despert.
T'he somniat
just en posar-me al llit.
T'he somniat i t'he posseït.
I tu em besaves.
Primer em despullaves
i aleshores em besaves.
Em besaves el pit,
el pit i el mèlic.
I més avall no t'ho diré
perquè ja ho saps.
I després jo et besava.
Primer et besava
i tot seguit et despullava
i et besava. I t'acariciava.
I tu ja et deixaves,
però t'hi tornaves.
I no et dic més
perquè ja ho saps.
Ja saps
el que després t'he fet
i m'has fet.
I el que m'he fet
també ja ho saps,
i per això no t'ho diré.
En acabat m'he adormit
recordant
(Del poemari Poemes del desig)
FOTO: Torn de nit
Títol alternatiu: Això és un no parar
Estic escoltant a Lou Reed en una de les meves peces preferides: Perfect day. L’escolto, però no entenc el que diu, no parlo anglès. ‘Just’ escolto la música com a un tot: amb la veu incorporada com un instrument més, un instrument viu –amb tot el que això significa. I ho gaudeixo. Amb l’avantatge afegit que com que no entenc les paraules jo els hi puc donar el significat que em convingui, segons el moment o segons el dia i, per descomptat, només quan jo ho vulgui. Naturalment, si la peça no té lletra –com passa amb tantes i tantes peces– no hi ha cas; i si la lletra és en qualsevol altra llengua que desconegui, el cas és el mateix.
Mai m’he lamentat d’aquesta circumstància, ja que, tanmateix, no pot ser d’una altra manera: no dono l’abast, no sé d’on treure temps per estudiar anglès (i mira que vaig estar vint anys casat amb una professora d’anglès –entre altres coses. Sí, no tinc perdó). Sempre ha estat així. I sempre he sabut que, en conseqüència, m’estic perdent una part important d’algunes peces –tot i que, insisteixo, no són tantes, si descomptem les que sent, musicalment ‘bones’ tenen una lletra banal, i les que ni tan sols en tenen de lletra. No és tan greu, doncs.
Això no obstant, els meus tres fills el parlen a la perfecció i el segon, el noi, parla l’anglès com si fos un d’ells. Ah, però, aquest, en canvi, no té carnet de conduir; ni en té ni en vol. I si ens poséssim primmirats, avui dia, el carnet de conduir és tan necessari com l’anglès. No sempre es pot tenir tot, és clar. Jo ho he intentat, però no, encara no l’he après l’anglès (‘encara’, és un dir) i tampoc no sé res d’alemany ni de neerlandès, ni tampoc de rus ni de xinès; totes elles llengües importants i, tanmateix, assignatures pendents. Ai, els idiomes, les llengües… Sí, en conec d’altres, però aquestes no. Molt malament, ja ho sé.
Però bé, posats a confessar, he de dir que no parlo anglès per un altre motiu al marge de la falta de temps per a estudiar-lo, i és com una mena de pretensió infantil, encara que no pas gens venal: que aprenguin ells el català, recoi! Tant se val que ells siguin molts més, també són més guapos i més intel·ligents i nosaltres ens aguantem. En qualsevol cas, que no corri la sang; tot amb tot, avui: un dia perfecte!
FOTO: What?
Títol alternatiu: Què?
