dilluns, 8 de juliol del 2024

Després m'he adormit recordant

Aquesta nit t'he somniat.


Despert.


T'he somniat


just en posar-me al llit.


T'he somniat i t'he posseït.


I tu em besaves.


Primer em despullaves


i aleshores em besaves.


Em besaves el pit,


el pit i el mèlic.


I més avall no t'ho diré


perquè ja ho saps.


I després jo et besava.


Primer et besava


i tot seguit et despullava


i et besava. I t'acariciava.


I tu ja et deixaves,


però t'hi tornaves.



I no et dic més


perquè ja ho saps.


Ja saps 


el que després t'he fet


i m'has fet.


I el que m'he fet


també ja ho saps,


i per això no t'ho diré.



En acabat m'he adormit 


recordant




(Del poemari Poemes del desig)




FOTO: Torn de nit 

Títol alternatiu: Això és un no parar 

dilluns, 1 de juliol del 2024

Un dia perfecte

Estic escoltant a Lou Reed en una de les meves peces preferides: Perfect day. L’escolto, però no entenc el que diu, no parlo anglès. ‘Just’ escolto la música com a un tot: amb la veu incorporada com un instrument més, un instrument viu –amb tot el que això significa. I ho gaudeixo. Amb l’avantatge afegit que com que no entenc les paraules jo els hi puc donar el significat que em convingui, segons el moment o segons el dia i, per descomptat, només quan jo ho vulgui. Naturalment, si la peça no té lletra –com passa amb tantes i tantes peces– no hi ha cas; i si la lletra és en qualsevol altra llengua que desconegui, el cas és el mateix.


Mai m’he lamentat d’aquesta circumstància, ja que, tanmateix, no pot ser d’una altra manera: no dono l’abast, no sé d’on treure temps per estudiar anglès (i mira que vaig estar vint anys casat amb una professora d’anglès –entre altres coses. Sí, no tinc perdó). Sempre ha estat així. I sempre he sabut que, en conseqüència, m’estic perdent una part important d’algunes peces –tot i que, insisteixo, no són tantes, si descomptem les que sent, musicalment ‘bones’ tenen una lletra banal, i les que ni tan sols en tenen de lletra. No és tan greu, doncs. 


Això no obstant, els meus tres fills el parlen a la perfecció i el segon, el noi, parla l’anglès com si fos un d’ells. Ah, però, aquest, en canvi, no té carnet de conduir; ni en té ni en vol. I si ens poséssim primmirats, avui dia, el carnet de conduir és tan necessari com l’anglès. No sempre es pot tenir tot, és clar. Jo ho he intentat, però no, encara no l’he après l’anglès (‘encara’, és un dir) i tampoc no sé res d’alemany ni de neerlandès, ni tampoc de rus ni de xinès; totes elles llengües importants i, tanmateix, assignatures pendents. Ai, els idiomes, les llengües… Sí, en conec d’altres, però aquestes no. Molt malament, ja ho sé.


Però bé, posats a confessar, he de dir que no parlo anglès per un altre motiu al marge de la falta de temps per a estudiar-lo, i és com una mena de pretensió infantil, encara que no pas gens venal: que aprenguin ells el català, recoi! Tant se val que ells siguin molts més, també són més guapos i més intel·ligents i nosaltres ens aguantem. En qualsevol cas, que no corri la sang; tot amb tot, avui: un dia perfecte!





FOTO: What?

Títol alternatiu: Què?