dilluns, 16 de setembre del 2024

El poder dels símbols (o els símbols al poder)

Vet aquí que una vegada hi havia… No, no, això sembla que està documentat, sembla que és cert i sembla que va anar d’aquesta manera. Allà pels anys 30 de la nostra era, els romans ja feia molt de temps que anaven conquerint territoris i més territoris, i anaven ampliant els seus dominis, el seu imperi, marxant per terra, mar i… i prou (que encara no hi havia avions). I allí on arribaven, naturalment, els rebien amb cara de poc amics i amb ganes de brega. Però de mica en mica, els romans –un poble civilitzat– anaven posant ordre, els ocupats anaven pacificant-se i la vida continuava com si res. I, igual que abans de la seva arribada, hi havia gent de tota mena: dissidents –per descomptat–, gent més bona, gent més dolenta i, entre aquests últims, també hi havia malfactors i delinqüents. I a uns i altres calia anar posant-los a ratlla. Hi havia feina, doncs, molta feina, la feina del conqueridor. 


I a vegades passava, com sempre ha passat, que pagaven justos per pecadors; i també, com ha passat sempre i continua passant, hi havia qui els hi tocava el rebre només pel sol fet de ser dissidents –el que avui en diem presoners polítics. Tot plegat, no massa diferent del que passa avui dia. Un exemple d’això últim, i conegut abastament, és el cas de Jesús de Natzaret. Es veu que l’any 33, el manaire del moment –el delegat d’aleshores del govern central de Roma a Judea– el conegut Ponç Pilats, va convenir en cedir als desitjos de la majoria del poble (ja ho diu algú: la majoria mai no té la raó) i va condemnar a Jesús de Natzaret a morir crucificat junt amb dos lladres –que ves a saber si realment ho eren, ja que l’aparell judicial del moment tampoc era massa fiable.


A totes passades, el cas és que l’estampa, la imatge que ens ha arribat d’aquell moment i que encara avui conservem en la retina és la de l’skyline (disculpeu la frivolitat lingüística) del Gòlgota, del Calvari, amb tres creus i cadascuna d’elles amb un dels condemnats; els dos personatges dels laterals, els lladres, lligats a la creu, i el del mig, Jesús, clavat i amb una corona d’espines al cap. Des d’aleshores i fins avui, 1.991 anys després (ho estic escrivint en el 2024), estem venerant –els catòlics, vull dir– aquesta imatge: la de Jesús clavat a la creu. Jesús de Natzaret, l’inspirador de la religió cristiana. I la simple creu, sense el personatge, és el símbol màxima expressió del catolicisme –el logotip, en diríem avui.  


M’ho he preguntat moltes vegades –avui decideixo deixar-ho escrit– com hauria anat la cosa, si en aquells temps, els romans haguessin tingut el costum d’executar els condemnats d’una altra manera que no fossin crucificats, sinó penjats d’una soga i amb una caperulla cobrint el cap –per exemple, i com segurament devien fer en altres cultures coetànies, i com encara passa ara en alguna religió i país d’avui dia. Sense anar gaire lluny, tots hem vist pel·lícules d’aquelles del Far West americà on als bandits i delinqüents els penjaven d’una soga, i sovint de tres en tres.


M’ho pregunto, doncs: si Jesús hagués estat executat penjat d’una forca i amb una caperulla cobrint el cap, quina seria la imatge que estaríem venerant avui? I quin seria el símbol, el logotip? Em costa molt d’imaginar, però no és gens inversemblant. I ho deixo aquí.





FOTO: 1.991 anys d’història