Quietud

De tornada, 

assegut a la porta de la casa que en va veure néixer, 

ametllers i olivers. I una eternitat que m'observa 

a través de les seves branques de fulles immòbil

Les cigales, sense treva, repetint el seu mantra de sempre, 

antic com el temps. I el sol: vertical. 

Tot roman, tot es pertany. 

Atordit i encegat espero el capvespre per a poder fugir, 

per a no romandre, per a no pertànyer. 

Però el temps, atrapat com està pel sol, no avança; 

res no es mou en aquest assossec ancestral. 

Només la dringadissa d'una campaneta llunyana 

fa suposar que alguna cosa es belluga –potser un be– 

aliena a aquesta interminable quietud. 

Ja som aquí de nou, 

clavats en un temps que mai no s'ha mogut de lloc. 

(Del poemari Arrels)

FOTO: Silenci