Sense ella

Va sortir de la calçada per arribar, camp a través, a la vora d'un petit prat. Era nit de lluna plena. Va apagar els fars, va parar el motor i va sortir del cotxe. Enmig d'un inquietant silenci va anar avançant pausadament cap al centre del prat, precedit per la seva ombra que pas a pas semblava indicar-li el camí; aquella intensa llum, entre nacre i plata, conferia al paratge –ja de per si solitari– un aspecte gairebé lunar. Es va detenir, va mirar al seu voltant i va tenir la sensació de ser únic; sentí que ningú més existia al planeta i, fins i tot, potser, tampoc a l’inabastable univers. Immòbil i fascinat, amb la mirada extraviada en el firmament, va perdre la noció del temps; i quan a la fi va baixar la mirada descobrí que la seva ombra l'havia abandonat; la que fins feia uns moments havia estat la seva inseparable ombra, no era on sens dubte hauria de ser. Estava definitivament i infinitament sol. Voltà sobre si mateix i, perplex, encara arribà a poder veure com ella, la seva ombra, es dirigia cap al cotxe. Va pensar a atrapar-la i retenir-la, però seduït per aquella solitud còsmica que acabava de trobar va optar per deixar-la partir. Tot just tornà la mirada al seu petit cosmos, que va sentir com la remor d’un motor s’allunyava i el deixava, ara sí, ben sol.

FOTO: Ombra entrant a casa 

Cimera:

(Escenografia apocalíptica

per a un inici de mil·lenni)

Sants, àngels i arcàngels,

diables, el Maligne en persona:

tots a peu dret a primera fila.

Capellans, bisbes,

polítics i directors generals:

asseguts a la segona.

Policies, militars, jutges,

televisions i diaris:

de genolls a la tercera.

Davant de tots ells, oficiant:

els Mercats.

Fora, a la plaça, la resta de mortals:

esperant.

(Del poemari De la desmemòria)

FOTO: Nosaltres, bé, gràcies

Soc aquí

Es va quedar amb la mirada fixada en la punta de la seva sabata després que aquesta aixafés amb força, i a la vegada amb desgana, la cigarreta a penes encetada. No aconseguia apartar la seva imatge del seu cap, s'havia incrustat en el seu cervell: els seus ulls, els seus llavis, la corba de l'espatlla... No havia passat ni una hora des que l'havia vist per primera vegada –tement el pitjor, potser seria l'última– i, tanmateix, era com si l'haguera conegut de sempre. Estava ben fotut. La seva figura l'envoltava per tot arreu sense poder atendre res més: se la imaginava caminant, llegint, menjant, rient; creava situacions amb ella sempre al centre com si res ni ningú més existís. I després, com abduït, sense apartar els ulls de la punta de la sabata, es va deixar anar de ple, es va deixar portar: es va imaginar que la besava, que li acariciava les espatlles, la cintura, i en acabat li besava el coll i li acariciava els pits; més tard li besava els pits i li acariciava la cintura, els malucs, i li besava la boca, els ulls, les espatlles, i una altra vegada els pits mentre li acariciava les espatlles... Aleshores va sentir un calfred, un alè apropant-se a la seva orella i un murmuri dolç: soc aquí.

FOTO: Fi de festa

Si tu vols

 

FOTO: Oh!

(Del poemari Des del llit II)

FOTO: Si les pedres parlessin