Autèntic

No era una còpia –n’havia vistes moltes– era un original. Era autèntic i el tenia davant mateix dels ulls; només li calia allargar els braços i el podria tenir entre les mans. El somni de tota una vida era a uns segons dels seus dits i, tot i saber que una ocasió com aquesta difícilment es repetiria, preferí conservar el somni intacte i ni tan sols el va fregar: enlluernat, tan sols l’admirà. Allí era i allí es quedaria, a l’aparador, al mig de tot de vidres trencats amb espurneig vermell-blau-sirena del cotxe policial que acabava d’arribar. Quan se’l van endur, emmanillat, el Rolex encara brillava a les seves pupil·les. En el trajecte a la comissaria únicament va pronunciar una sola paraula: autèntic.

Fotografia: Serp viatjant d’incògnit

La vida en un dia

Al matí de la vida tot es mou, tot belluga.

Si fa sol tot llueix, hi ha alegria;

i si està núvol anem tirant, 

empenyent les hores, diligents. 

Tot és nou, tot està per fer. Visca el dia!

Al migdia de la vida ens descobrim sols

i amb tot a mig fer. Però enèrgics, trempats, ferms, 

Encara hi ha claror per una bona estona

–creiem– i, en va, espremem les hores,

no fos cas que no arribéssim a temps.

(Però, ai, si està núvol; ai, si no fa sol!)

Al capvespre, al capvespre és ben diferent,

tant si fa sol com si està núvol.

Al capvespre intuïm el cicle del dia; la claror durarà poc 

i les hores volen, volen sense remei.

Entenem que cal preparar-se, cal que estiguem atents.

I, així i tot, la nit de la vida ens sorprèn,

ens atrapa: distrets, mirant com va venint la fosca.

Potser no hem après gran cosa, carall.

Tanmateix, potser no hem entès res.

Però ja no hi ha marge, la foscor ens ha ben pres.

(Ah, i encara depenem de les inclemències, 

continuem depenent del temps.)

Del poemari Les quatre estacions. Hivern

Fotografia: Incerteses

Amors d’estiu

No tenint notícies seves des de feia dies, va decidir d’anar a buscar-la a la sortida de la feina. Però es va trobar que, com que era primavera, totes les obreres feinejaven en la recollida del nèctar i la bresca era buida. Els abellots es van oferir per, tan aviat com la veiessin, donar-li compte de la seva visita. Llavors, el cadell d’ós, va fer mitja volta i va tornar –una mica trist, però– a l'interior del bosc on la seva mare l’estava esperant, preocupada per la tardança. Va haver d’esperar fins a primers d'estiu per a veure-la i abraçar-la –s’estimaven molt– i encara van poder jugar bastants dies abans que arribés el fred hivern.

Fotografia: Sèrie Del viure als núvols