Una fantasia

La vida fa la seva, no et consulta, 

no et demana permís. Va i ve.

A vegades et creus que tu ets la vida       

i fas –o vols fer– la teva.

Però tu no ets la vida, tu ets vida i prou.

La vida és una altra cosa, 

la vida és una fantasia en el teu cap.

I si et despistes passa molt de pressa,

la vida, i en un tres i no res ja ets mort.

O tens un infart. Del què si ella vol

te’n surts no massa malt parat.

Però això si ella vol. Ella, no tu.

La vida és una altra cosa, 

la vida és una fantasia en el teu cap.

O potser et vols enamorar?

Vols. Però de qui, ella ho decidirà.

O potser voldries ser astronauta,

o t’agradaria més reptar, ser un rèptil.

Tu posa-hi les ganes, que ella farà.

La vida és una altra cosa, 

la vida és una fantasia en el teu cap.

Del poemari Les quatre estacions. Tardor

Fotografia: Incerteses

De tirans i esclaus

Les noves tecnologies ens han convertit en uns petits tirans i a la vegada en esclaus d’una terrible immediatesa. I això ha succeït sense que en fóssim conscients, de mica en mica i en molt poc temps. Sense saber com, ens trobem en una fugida cap endavant sense atendre ni a passat ni a futur: només present. Així i tot, si fem una mirada enrere ens costarà identificar-nos amb com eren les coses aleshores, com érem nosaltres mateixos en aquells moments –tan recents, en canvi.

Només a tall d’exemple. Fa uns anys –no tants, parlo de com a molt trenta– quan no existien els telèfons mòbils i volíem parlar amb algú, trucàvem a un número que corresponia al telèfon fix –ara se’n diu així per oposició al ‘mòbil’, aleshores era senzillament ‘el telèfon’– d’una casa, una família, una empresa, i demanàvem per la persona amb la qual volíem parlar, si no era ella mateixa la que agafava la trucada. Si aquesta persona no hi era o no ens podia atendre en aquell moment, havíem de confiar que la persona que ens havia agafat la trucada li donaria l’encàrrec i en algun moment –tard o d’hora– aquella persona amb qui volíem parlar ens trucaria. Llavors el temps era temps i prou, i així l’enteníem. 

Actualment, a les darreries del primer quart del segle XXI, la concepció del temps és ben bé una altra, el temps ara és: ‘ara mateix’. Avui quan volem parlar amb una persona, li truquem al seu telèfon –al seu mòbil– i pobra d’ella si no l’agafa al moment o no ens torna la trucada, a tot estirar, de seguida. Al segon intent, si tampoc respon, li deixarem un missatge a la bústia de veu apressant-lo –si això ja no ho hem fet a la primera trucada fallida. I encara ens quedarà l’opció d’enviar-li un missatge sigui escrit o de veu al uatzap que, aquest sí que és d’obligada resposta, si la persona destinatària no vol ser desterrada per sempre. Què s’haurà cregut! Volem parlar amb ella. Ara! I encara ens quedaria una altra opció no tan invasiva, però igual d’expeditiva –o més– que seria enviar-li un correu electrònic –altrament dit un e-mail– requerint la seva atenció immediata.

No parlaré de la falta de respecte, no ja a la privadesa de la persona, sinó a la persona mateixa. Ni tampoc de si les noves tecnologies són això o allò. A mi ja em van bé com són i estan –per no entrar en cabòries que no duen enlloc– i no estic dient res que no sigui sabut de tothom, ja ho sé. Ho dic bàsicament per unes quantes persones a les quals dec tornar-los la trucada que em van fer fa un parell de dies: Mireu, he estat ocupat escrivint aquesta dèria i no he pogut trucar-vos, ho faré tan aviat com pugui. Paraula.

Fotografia: Llampec de secà