Ja fa un grapat d’anys, quan l’home no sabia encara ben bé que ho era, una nit, un os de considerables dimensions, mogut per la curiositat i la gana, va entrar en una cova. Seguia el rastre d’una olor no gaire familiar, però tampoc desconeguda: animal cremat. Una olor que ja havia percebut algun cop que un llampec havia calat foc al bosc i més d’una bestiola no n’havia sortit ben parada; però aquell dia no feia tamborinada, la nit era clara i calmada. Va entrar cautelós, però decidit, darrere la flaire i va desaparèixer en la foscor de la gruta. De primer, un silenci inquietant va parar el temps; al cap de poc un esfereïdor aldarull va trencar la nit i, tot seguit, crits, gemecs, ganyols i, al cap de res, silenci un altre cop. Silenci barrejat amb fum i més olor de carn socarrada: algú treia el ventre de penes. Quins temps, aquells!
Fotografia: Veient-les venir
