Rerefons

Atordit, esmaperdut per aquesta sobredosi de soroll, 

de fum encegador que no deixa respirar els instants.

Cansat de ser i d’existir, de sentir.

Anhelant el moment en què la llum s’aturi 

i l’obscuritat llueixi arreu.

I a la fi poder veure amb claredat 

les llàgrimes mai despreses, els records avortats

Deixar que la foscor afoni els fantasmes rere l’estor

i doni pas a les fantasies i afanys silenciats.

Entendre que el plaer és, per definició, fugaç o si no no és,

i que privilegi és, justament, saber reconèixer el moment.

Poder pensar que no cal pensar, 

i acceptar que tot és i esdevindrà irremeiablement.

Fins i tot, tot allò que no ha de passar.

(Del poemari Arrels)

Fotografia: Soroll 

Animals de companyia

No cal ser gaire intel·ligent ni massa culte per saber que els gossos no saben llegir. Doncs bé, cada matí després d'esmorzar, el Pere li posa el diari davant –dia sí, dia també– convençut, a més, que el seu gos és un gos diferent i que està perfectament al corrent de política nacional, internacional, cultura, espectacles (cartellera inclosa), economia; en fi, un gos informat. Sosté que d'aquesta manera el gos cultiva una opinió pròpia –un fet poc estès entre els humans, diu– i que és capaç d'adormir-se davant la tele si la tertúlia de torn l'avorreix, cosa que passa molt sovint. Podríem dir que, aparentment, tot plegat semblaria d'allò més corrent, tret de quan el Pere li posa les ulleres (vista cansada, assegura). D'altra banda, fan vida normal: cada vespre surten a fer una bona passejada, a estones corren, juguen a pilota i després, un cop a casa, sopar, mirar la tele i a dormir. Com a qualsevol família. Jo li segueixo el corrent, però, és clar, normal, normal... no ho veig. En fi, que jo tot això del seu gos no m'ho empasso; si fos un gos de carn i ossos encara, però amb un gos de peluix... Ara, el que sí és palès és que som animals de companyia.

Fotografia: Compartint espai