Ballar, volar, voler, riure.
Ballem.
Ballar, sentir, viure.
Ballem.
Ballar, que el cos ho demana,
ballar, que la sang brama,
ballar, que el desig és un riu.
Ballem.
Ballar, acariciar, polsar el cos teu.
Ballem.
Ballar, suar, besar el teu alè.
Ballem.
Ballar quan el cor ho dol, també.
Ballar quan la sang bull,
ballar quan dos són més que un i un.
(Si no, no surt)
Ballem.
Ballem i ballem que la festa s'acaba.
Ballem ara que podem.
Ballem
(Del poemari Les quatre estacions. Estiu)
Fotografia: Somni
Qui ho decideix? Aquesta és la qüestió. Qui decideix mantenir un cos amb vida, un cos desgastat, nafrat, amb òrgans atrofiats, invàlid, i moltes vegades sense cap ganes de continuar vivint? Qui decideix que continuï el dolor, el sofriment de l’afectat i dels que l’envolten? Qui té en compte el desgast –inútil– que experimenten els més propers? A quina causa obeeix, tot plegat?
I, sense ànim ni roí ni pervers: a qui beneficien tants i tants diners emprats a tal finalitat? Molt probablement –i estic quasi segur de no errar– beneficien als mateixos que, a la vegada, inverteixen quantitats indecents de diners en mitjans per a posar fi a la vida d’uns altres éssers innocents, sigui en el mateix lloc, sigui en un altre lloc remot.
Qui ho decideix? Aquesta és la qüestió. Qui decideix quants, com, quan i on han de morir un grapat, a vegades milers de persones que gaudien de salut, que no ho havien demanat i que ni tan sols ho havien imaginat? Qui decideix aplicar tant de dolor i sofriment als que resten vius després de les precedents massacres?
Qui ho decideix. Qui ho permet. Aquests són el problema!
Fotografia: Gentilesa
El sol sortia a estones i a estones s’amagava. Ella, neguitosa, ara es treia la jaqueta, ara se la posava. Feia un juliol inusual. Amb ulleres fosques i una cigarreta a la mà, es prenia el Martini amb olives dels dissabtes al migdia a la terrassa del bar de sota casa. Ja havia llegit el diari i tenia la mirada distreta entre la gent i els pocs cotxes que circulaven. Va anar a encendre una cigarreta més i un altre encenedor se li avançà; el d’un senyor, ja gran, que prenia un cafè a la taula del darrere. I ell amablement li va etzibar que per què no parava quieta d’una vegada: que cada cop que ella es treia la jaqueta sortia el sol i que, cada vegada que se la posava, el sol se n’anava; que deixés la jaqueta en pau, que ell havia vingut a prendre el sol. Si us plau.
-baixa.jpg)
Fotografia: Viure als núvols
