Imagineu-vos que un dia en llevar-vos i anar-vos a vestir, descobriu que han desaparegut totes les sabates de l’armari-sabater. No en queda cap ni una, ni les plantofes! Imagineu que –abans de pensar en un absurd robatori– aneu cap a la cuina amb la intenció de deixar el problema del calçat per a després que un cafè us llevi la son de les orelles. Imagineu-vos que en passar pel davant la porta que dona al rebedor us trobeu amb totes les sabates de casa en perfecta escampadissa. Disposades per parells, de cara a la porta del carrer, donant-vos l’esquena amb actitud de menyspreu i alhora desafiant. Com si estiguessin a punt de fotre el camp de casa. Una autèntica manifestació reivindicativa. No sé què faríeu o haguéssiu fet vosaltres, jo tenia pressa i no m’ho vaig pensar dues vegades: vaig pactar, vaig apujar-los el sou, me’n vaig calçar un parell i cap a la feina. No fos que arribés tard i m’acomiadessin. I a sobre agafés un refredat per anar descalç. Quina vida, aquesta!
La solitud d'un parell de sabates
4 comentaris:
Què fort! M'he fet un fart de riure!!! Enhorabona, Jacint! D'on treus aquestes perles d'humor?
Ostres, Aliki, no creguis que les perles les trobo a les ostres, no pas! Aquestes són de la meva closca. Ha, ha, ha… Gràcies!!
Ha, ha, ha... Doncs són molt precioses i autèntiques, aquestes perles! I la teva closca és d'un valor grandiós!
Ai, Aliki... ets molt generosa! Gràcies de nou.
Publica un comentari a l'entrada