dilluns, 14 d’octubre del 2024

Quietud

De tornada, 

assegut a la porta de la casa que en va veure néixer, 

ametllers i olivers. I una eternitat que m'observa 

a través de les seves branques de fulles immòbil


Les cigales, sense treva, repetint el seu mantra de sempre, 

antic com el temps. I el sol: vertical. 

Tot roman, tot es pertany. 


Atordit i encegat espero el capvespre per a poder fugir, 

per a no romandre, per a no pertànyer. 


Però el temps, atrapat com està pel sol, no avança; 

res no es mou en aquest assossec ancestral. 

Només la dringadissa d'una campaneta llunyana 

fa suposar que alguna cosa es belluga –potser un be– 

aliena a aquesta interminable quietud. 


Ja som aquí de nou, 

clavats en un temps que mai no s'ha mogut de lloc. 



(Del poemari Arrels)




dilluns, 7 d’octubre del 2024

Cent anys no són res

Fullejava –a internet– unes fotografies d’ara fa cent anys: imatges dels tan aclamats ‘bojos anys vint’ o també anomenats ‘feliços anys vint’. Uns anys de creixement econòmic i avenços socials, culturals i polítics remarcables. Un abans i un després. I, mirant-les, pensava com de cofoia es veia la gent –a les fotografies– satisfeta del que sens dubte era un gran progrés; orgullosa de la seva modernitat absoluta i, al mateix temps, incapaç –sens dubte– d’imaginar en què acabaria tot allò cent anys més tard. Bojos calia estar per imaginar-ho. És clar que a pilota passada tots ens atrevim. La mirada generacional enrere sempre té alguna part de condescendent, d’una certa altesa pel fet d’haver-los superat amb escreix, i aliens igualment al fet que també a nosaltres ens superaran. Oh, i tant que ens superaran (per dalt o per baix).


I pensava, així mateix, com ens deuran veure (i mirar) a nosaltres les futures generacions d’aquí a cent anys més. No és fàcil imaginar –i menys, encertar-la– com serà tot plegat d’aquí a un segle, sobretot, tenint en compte la velocitat a la qual –com més va, més– canvia tot. Ni bojos. No crec que ningú amb dos dits de front s’atreveixi a fer un supòsit. I jo, que a dos dits sí que hi arribo –i a més no em vull deprimir– prefereixo deixar-ho aquí. M’estimo més especular en una altra direcció una mica més estimulant: I si, ara com ara, ja ens estiguéssim mirant a nosaltres mateixos des del futur? Vull dir, que podria ser que no fóssim res més que la nostra pròpia imatge-energia viatjant per l’espai sideral, i que ens arriba ara, un munt d’anys llum més tard. Si això fos possible, voldria dir que no tenim solució com a espècie? Ui, ho deixo aquí també, que ja em bull el cap.





I fullejant, fullejant –a internet, és clar– vaig topar amb la imatge aquí mostrada (per cert, sense l’autoria indicada i, per tant, impossible mencionar-la) i em va semblar molt eloqüent. Eloqüent i genial, ja que es tracta d’una estampa iconogràfica –ja clàssica i molt coneguda– que il·lustra d’una manera quasi minimalista l’evolució de l’espècie humana; i en la que l’autor d’aquesta imatge –la que tenim davant– s’ha limitat a girar l’última figura, a donar-li la volta, tot afegint-hi una petita, però aclaridora, llegenda. I, tanmateix, amb tan poca intervenció a l’obra original, l’autor aconsegueix un resultat que, sense perdre l’essència, ho remou tot. I continuant especulant: podria haver succeït un fet com el que se suggereix a l’esmentada imatge? Si fos així, hauria servit d’alguna cosa? Anem bé, prou bé? Per anar on? O hauríem de començar de nou! Veurem com ho veuen d’aquí a cent anys.







FOTO: Preàmbul

Títol alternatiu: Baixada al futur