I continuà acariciant-la

S'havien quedat sols i li va demanar que ballés només per a ell. Ella es va estranyar, ja que ell era cec, però li va picar el cuc i hi accedí. Va dansar: bellugant-se amb moviments sinuosos, mòrbids i cada cop més sensuals. Desinhibida com mai no havia estat, dibuixava a l'espai figures inimaginables, inaprehensibles, plenes i buides al mateix temps. Ell, atent, escoltava l'aire que ella desplaçava i l'alè que ella alliberava a ritme i profunditat ascendents. Escoltava i somreia satisfet. Ella es transportava, es posseïa i, tot dansant, s'anava desprenent de la roba en un èxtasi que podria fer perdre el sentit a qualsevol que l'estigués veient. Però no pas a ell, que no perdia l'infinit de vista. Quan acabà la dansa, ell li va demanar per reconèixer-la. Ella s'hi acostà i ell la va palpar amb delicadesa i mestria —com si fos porcellana— les mans, la cara, les espatlles, els pits, la cintura, els malucs... Somrigué de nou i li digué: Tampoc he vist mai el mar i sé molt bé com és. I continuà acariciant-la.

FOTO: Cremant el temps

Terra

De vegades penso que m’agradaria arrelar-me 

–si això fos possible– a aquesta terra. 

A aquesta mateixa que em va parir fa tants anys.

La mateixa que em va veure partir ja en fa tants.

Ser un oliver més, vull dir, un de centenari a poder ser.

Un oliver amb un curull de canoses branques 

farcides de fulles a voltes blaves, verdes, grises, a voltes d’argent. 

Segons bufi el vent, segons la llum, segons l’afany.

Amb tota la meva vida gravada a la soca:

totes les meves alegries, totes les meves llàgrimes, 

totes les meves caigudes, tots els meus encerts. 

Una soca on hi fossin definits tots els camins rondats:

d’aquí cap allà, d’allà cap aquí; de dalt a baix, de baix cap a dalt; 

d’envant cap enrere, d’enrere cap envant. 

Camins d’arreu on he transitat i on mai no he arrelat.

Una soca que ho digués tot a qui la volgués escoltar.

I com a oliver, compartir estones, fent-la petar 

–un dia sí i un altre també– amb ametllers, figueres i ceps. 

Companys de viatge, col·legues assedegats tots ells.

A vegades la sento, aquesta terra, 

com em corre per les venes i em xucla la sang. 

Sobretot quan xisclen les cigales, quan el sol ho aplana tot. 

Terra eixuta –aquesta– agònica, deixada de la mà de Déu,

si n’hi ha algun en algun indret.

(Del poemari Arrels)

FOTO: Clarobscur

Quietud

De tornada, 

assegut a la porta de la casa que en va veure néixer, 

ametllers i olivers. I una eternitat que m'observa 

a través de les seves branques de fulles immòbil

Les cigales, sense treva, repetint el seu mantra de sempre, 

antic com el temps. I el sol: vertical. 

Tot roman, tot es pertany. 

Atordit i encegat espero el capvespre per a poder fugir, 

per a no romandre, per a no pertànyer. 

Però el temps, atrapat com està pel sol, no avança; 

res no es mou en aquest assossec ancestral. 

Només la dringadissa d'una campaneta llunyana 

fa suposar que alguna cosa es belluga –potser un be– 

aliena a aquesta interminable quietud. 

Ja som aquí de nou, 

clavats en un temps que mai no s'ha mogut de lloc. 

(Del poemari Arrels)

FOTO: Silenci

Cent anys no són res

Fullejava –a internet– unes fotografies d’ara fa cent anys: imatges dels tan aclamats ‘bojos anys vint’ o també anomenats ‘feliços anys vint’. Uns anys de creixement econòmic i avenços socials, culturals i polítics remarcables. Un abans i un després. I, mirant-les, pensava com de cofoia es veia la gent –a les fotografies– satisfeta del que sens dubte era un gran progrés; orgullosa de la seva modernitat absoluta i, al mateix temps, incapaç –sens dubte– d’imaginar en què acabaria tot allò cent anys més tard. Bojos calia estar per imaginar-ho. És clar que a pilota passada tots ens atrevim. La mirada generacional enrere sempre té alguna part de condescendent, d’una certa altesa pel fet d’haver-los superat amb escreix, i aliens igualment al fet que també a nosaltres ens superaran. Oh, i tant que ens superaran (per dalt o per baix).

I pensava, així mateix, com ens deuran veure (i mirar) a nosaltres les futures generacions d’aquí a cent anys més. No és fàcil imaginar –i menys, encertar-la– com serà tot plegat d’aquí a un segle, sobretot, tenint en compte la velocitat a la qual –com més va, més– canvia tot. Ni bojos. No crec que ningú amb dos dits de front s’atreveixi a fer un supòsit. I jo, que a dos dits sí que hi arribo –i a més no em vull deprimir– prefereixo deixar-ho aquí. M’estimo més especular en una altra direcció una mica més estimulant: I si, ara com ara, ja ens estiguéssim mirant a nosaltres mateixos des del futur? Vull dir, que podria ser que no fóssim res més que la nostra pròpia imatge-energia viatjant per l’espai sideral, i que ens arriba ara, un munt d’anys llum més tard. Si això fos possible, voldria dir que no tenim solució com a espècie? Ui, ho deixo aquí també, que ja em bull el cap.

I fullejant, fullejant –a internet, és clar– vaig topar amb la imatge aquí mostrada (per cert, sense l’autoria indicada i, per tant, impossible mencionar-la) i em va semblar molt eloqüent. Eloqüent i genial, ja que es tracta d’una estampa iconogràfica –ja clàssica i molt coneguda– que il·lustra d’una manera quasi minimalista l’evolució de l’espècie humana; i en la que l’autor d’aquesta imatge –la que tenim davant– s’ha limitat a girar l’última figura, a donar-li la volta, tot afegint-hi una petita, però aclaridora, llegenda. I, tanmateix, amb tan poca intervenció a l’obra original, l’autor aconsegueix un resultat que, sense perdre l’essència, ho remou tot. I continuant especulant: podria haver succeït un fet com el que se suggereix a l’esmentada imatge? Si fos així, hauria servit d’alguna cosa? Anem bé, prou bé? Per anar on? O hauríem de començar de nou! Veurem com ho veuen d’aquí a cent anys.

FOTO: Preàmbul

Títol alternatiu: Baixada al futur