A poder ser

 

Fotografia: Que Nostresinyó ens agafi confessats

Tot té un preu

En un descuit imperdonable un ratolí va ser engolit per un gat. Aquest –de panxa enlaire al porxo de la casa i endormiscat per la digestió– no s'adonà que un llop, agosarat i amb l'estómac buit de feia dies, rondava pels afores de l'hort, i es convertí, en un tres i no res, en l'esmorzar que aquest altre buscava. El llop, tip i satisfet, s'encaminà de nou cap al bosc dins del qual un os, de més de dos metres d’alçada, feia estona que l'observava. L’os esperà pacient a què el llop fos a la distància oportuna i, amb un parell de patacades, el deixà estabornit. Se l'empassà en un tancar i obrir d’ulls. Mentrestant, un caçador de la zona, alertat pels guinyols d'aquelles dues bèsties, s’apropà sigil·losament fins que tingué l’os a tir. L’os, llepant-se encara les urpes, va ser el blanc letal de l'afortunat caçador. Aquest se l'endugué a casa on l'esperaven la dona i dues filles, que ara podria alimentar tot el llarg hivern, a més de fer-los, amb la pell, unes boniques i calentes gorres, i una manta prou gran per acollir-los a tots. Però l'alegria no seria completa: la dona, desolada li comunicà, només veure'l, que havien desaparegut el gat i el ratolí que amb tanta il·lusió cuidaven les nenes. Tot té un preu. 

Fotografia: Contrast natural

Ara

La nit és el refugi del Sol. La casa de la Lluna.

Així et vull.

El dia és quan cauen els estels

i tu brilles tota tu. Així ho veig. 

I també així et vull.

Et vull de moltes maneres.

Però et vull tu. Com quan rius.

Com quan em dones els llavis.

I també, com quan bades

i fas veure que no hi ets.

Però hi ets. Fent guàrdia.

Vetllant el que és teu. La nit, el dia.

Vetllant el que vols. La vida.

Ara que em vols. Ara que et vull.

Ara és ara.

Ara és la vida.

(Del poemari Les quatre estacions. Estiu)

Fotografia: Viure als núvols

El meu Cap d’Any

Aquesta darrera setmana he començat a donar la 73a volta al Sol, la meva volta individual –per més que la faci acompanyat. I tot i que són un munt de voltes, ara per ara, estic en condicions de fer-la sense marejar-me, tinc una certa experiència –setanta-dues voltes en són unes quantes. 

Podria ser l’hora de fer algun balanç? Oh i tant, però quina mandra! En qualsevol cas, no sé si em seria d’alguna utilitat (em sembla que mai no n’he sabut fer, de balanços): prefereixo mirar endavant sense més condicionants que els que ja em posa –sense remei– la mateixa vida. Una vegada algú em va dir que els començaments són la part més bonica de qualsevol afer. I ho crec, la incògnita oberta davant d’un és engrescadora; i afegeixo, i ho dic sense cap recança: com més voltes portes, menys t’hi jugues. Així és que em disposo a començar aquest viatge, aquesta nova volta com si fos una primera volta més. Ni més ni menys.

El que també és ben cert, és que cada cop tenim més éssers estimats, nou arribats i benvinguts, al nostre voltant, però també n’hi ha d’altres –i cada volta en són més– dels quals patim i lamentem la pèrdua. Un fet, aquest, l’un i l’altre, que donen perspectiva al viatge: el que vàrem ser, el que serem i, entremig, el que som. I aquesta és una de les poques certeses: som en el mentrestant. Hi ha una sentència –em sembla que d’en Pere Quart, i que jo faig meva– que diu que ‘en aquesta vida tot és relatiu, aproximat i provisional’. Aquesta observació, cada un d’aquests tres mots provenen d’una saviesa suprema (resultat, segurament, d’haver fet, i haver-les-hi tret profit, un munt de voltes al Sol).

Bé, doncs, ja estic en marxa, ja soc de camí. I d’aquí a no res, Carnestoltes, Setmana Santa, estiu, la Castanyada, Nadal i Cap d’Any un altre cop. Ai, Senyor, això és un no parar!

Fotografia: Això és un no parar!  (Autora: M Elisenda Gols)

 

Autèntic

No era una còpia –n’havia vistes moltes– era un original. Era autèntic i el tenia davant mateix dels ulls; només li calia allargar els braços i el podria tenir entre les mans. El somni de tota una vida era a uns segons dels seus dits i, tot i saber que una ocasió com aquesta difícilment es repetiria, preferí conservar el somni intacte i ni tan sols el va fregar: enlluernat, tan sols l’admirà. Allí era i allí es quedaria, a l’aparador, al mig de tot de vidres trencats amb espurneig vermell-blau-sirena del cotxe policial que acabava d’arribar. Quan se’l van endur, emmanillat, el Rolex encara brillava a les seves pupil·les. En el trajecte a la comissaria únicament va pronunciar una sola paraula: autèntic.

Fotografia: Serp viatjant d’incògnit

La vida en un dia

Al matí de la vida tot es mou, tot belluga.

Si fa sol tot llueix, hi ha alegria;

i si està núvol anem tirant, 

empenyent les hores, diligents. 

Tot és nou, tot està per fer. Visca el dia!

Al migdia de la vida ens descobrim sols

i amb tot a mig fer. Però enèrgics, trempats, ferms, 

Encara hi ha claror per una bona estona

–creiem– i, en va, espremem les hores,

no fos cas que no arribéssim a temps.

(Però, ai, si està núvol; ai, si no fa sol!)

Al capvespre, al capvespre és ben diferent,

tant si fa sol com si està núvol.

Al capvespre intuïm el cicle del dia; la claror durarà poc 

i les hores volen, volen sense remei.

Entenem que cal preparar-se, cal que estiguem atents.

I, així i tot, la nit de la vida ens sorprèn,

ens atrapa: distrets, mirant com va venint la fosca.

Potser no hem après gran cosa, carall.

Tanmateix, potser no hem entès res.

Però ja no hi ha marge, la foscor ens ha ben pres.

(Ah, i encara depenem de les inclemències, 

continuem depenent del temps.)

Del poemari Les quatre estacions. Hivern

Fotografia: Incerteses