Ballar, volar, voler, riure.
Ballem.
Ballar, sentir, viure.
Ballem.
Ballar, que el cos ho demana,
ballar, que la sang brama,
ballar, que el desig és un riu.
Ballem.
Ballar, acariciar, polsar el cos teu.
Ballem.
Ballar, suar, besar el teu alè.
Ballem.
Ballar quan el cor ho dol, també.
Ballar quan la sang bull,
ballar quan dos són més que un i un.
(Si no, no surt)
Ballem.
Ballem i ballem que la festa s'acaba.
Ballem ara que podem.
Ballem
(Del poemari Les quatre estacions. Estiu)
Fotografia: Somni
Qui ho decideix? Aquesta és la qüestió. Qui decideix mantenir un cos amb vida, un cos desgastat, nafrat, amb òrgans atrofiats, invàlid, i moltes vegades sense cap ganes de continuar vivint? Qui decideix que continuï el dolor, el sofriment de l’afectat i dels que l’envolten? Qui té en compte el desgast –inútil– que experimenten els més propers? A quina causa obeeix, tot plegat?
I, sense ànim ni roí ni pervers: a qui beneficien tants i tants diners emprats a tal finalitat? Molt probablement –i estic quasi segur de no errar– beneficien als mateixos que, a la vegada, inverteixen quantitats indecents de diners en mitjans per a posar fi a la vida d’uns altres éssers innocents, sigui en el mateix lloc, sigui en un altre lloc remot.
Qui ho decideix? Aquesta és la qüestió. Qui decideix quants, com, quan i on han de morir un grapat, a vegades milers de persones que gaudien de salut, que no ho havien demanat i que ni tan sols ho havien imaginat? Qui decideix aplicar tant de dolor i sofriment als que resten vius després de les precedents massacres?
Qui ho decideix. Qui ho permet. Aquests són el problema!
Fotografia: Gentilesa
El sol sortia a estones i a estones s’amagava. Ella, neguitosa, ara es treia la jaqueta, ara se la posava. Feia un juliol inusual. Amb ulleres fosques i una cigarreta a la mà, es prenia el Martini amb olives dels dissabtes al migdia a la terrassa del bar de sota casa. Ja havia llegit el diari i tenia la mirada distreta entre la gent i els pocs cotxes que circulaven. Va anar a encendre una cigarreta més i un altre encenedor se li avançà; el d’un senyor, ja gran, que prenia un cafè a la taula del darrere. I ell amablement li va etzibar que per què no parava quieta d’una vegada: que cada cop que ella es treia la jaqueta sortia el sol i que, cada vegada que se la posava, el sol se n’anava; que deixés la jaqueta en pau, que ell havia vingut a prendre el sol. Si us plau.
-baixa.jpg)
Fotografia: Viure als núvols
Atordit, esmaperdut per aquesta sobredosi de soroll,
de fum encegador que no deixa respirar els instants.
Cansat de ser i d’existir, de sentir.
Anhelant el moment en què la llum s’aturi
i l’obscuritat llueixi arreu.
I a la fi poder veure amb claredat
les llàgrimes mai despreses, els records avortats
Deixar que la foscor afoni els fantasmes rere l’estor
i doni pas a les fantasies i afanys silenciats.
Entendre que el plaer és, per definició, fugaç o si no no és,
i que privilegi és, justament, saber reconèixer el moment.
Poder pensar que no cal pensar,
i acceptar que tot és i esdevindrà irremeiablement.
Fins i tot, tot allò que no ha de passar.
(Del poemari Arrels)
Fotografia: Soroll
No cal ser gaire intel·ligent ni massa culte per saber que els gossos no saben llegir. Doncs bé, cada matí després d'esmorzar, el Pere li posa el diari davant –dia sí, dia també– convençut, a més, que el seu gos és un gos diferent i que està perfectament al corrent de política nacional, internacional, cultura, espectacles (cartellera inclosa), economia; en fi, un gos informat. Sosté que d'aquesta manera el gos cultiva una opinió pròpia –un fet poc estès entre els humans, diu– i que és capaç d'adormir-se davant la tele si la tertúlia de torn l'avorreix, cosa que passa molt sovint. Podríem dir que, aparentment, tot plegat semblaria d'allò més corrent, tret de quan el Pere li posa les ulleres (vista cansada, assegura). D'altra banda, fan vida normal: cada vespre surten a fer una bona passejada, a estones corren, juguen a pilota i després, un cop a casa, sopar, mirar la tele i a dormir. Com a qualsevol família. Jo li segueixo el corrent, però, és clar, normal, normal... no ho veig. En fi, que jo tot això del seu gos no m'ho empasso; si fos un gos de carn i ossos encara, però amb un gos de peluix... Ara, el que sí és palès és que som animals de companyia.
Fotografia: Compartint espai
Començo a pensar que sí: sí que ha d’haver-hi algú o alguna cosa –naturalment inimaginable– semblant a un Déu; semblant al Déu que proposen cadascuna de les religions monoteistes. Si no, no s’entén. Em costa imaginar que tot això que coneixem –obviant, per descomptat, tot allò que no i que podria ser el 99,999%– és aquí i està succeint ja sigui per generació espontània, ja sigui a conseqüència d’un extraordinari Big Bang. Se’m fa difícil pensar que no hi ha res darrere d’aquest espectacular i genial disbarat.
Però em costa encara més imaginar quina podria ser la naturalesa d’aquesta suposada entitat –que no deïtat– i quin podria ser el seu interès i el seu objectiu en tot plegat. Què el duria a fer o permetre que les coses fossin com són; que ‘la vida’, al capdavall, sigui la quina és? Però sí que m’és fàcil de suposar que, en qualsevol cas –i sempre que donéssim crèdit a la seva existència– s’ho estaria passant d’allò més bé veient com està evolucionant el seu –jo diria que quasi pervers– invent. No hi veig altre motiu que no sigui aquest: un gran i cruel divertiment.
Com es pot entendre sinó, que en aquesta obra mestra hi convergeixin els Hitler, Putin i Trump –per citar-ne alguns– juntament amb els Mozart, Einstein i Picasso –per citar-ne uns altres. Com es pot entendre el naixement de la primavera –per citar un bell esdeveniment– i al mateix temps els episodis violents i dramàtics produïts per les brutalitats climatològiques. Si hi ha algú o alguna cosa darrera d’aquest desmesurat desgavell, no hauria de merèixer cap veneració ni cap consideració per part nostra –només faltaria! I si no hi ha res que en sigui el responsable, aleshores, tot comptat, és una enorme broma de molt mal gust que, a totes passades, tampoc puc entendre.
Ai, senyor, que complicat i difícil és viure aquest contrasentit, aquest desproporcionat desficaci.
Fotografia: Sense retorn
