Terra

De vegades penso que m’agradaria arrelar-me 

–si això fos possible– a aquesta terra. 

A aquesta mateixa que em va parir fa tants anys.

La mateixa que em va veure partir ja en fa tants.

Ser un oliver més, vull dir, un de centenari a poder ser.

Un oliver amb un curull de canoses branques 

farcides de fulles a voltes blaves, verdes, grises, a voltes d’argent. 

Segons bufi el vent, segons la llum, segons l’afany.

Amb tota la meva vida gravada a la soca:

totes les meves alegries, totes les meves llàgrimes, 

totes les meves caigudes, tots els meus encerts. 

Una soca on hi fossin definits tots els camins rondats:

d’aquí cap allà, d’allà cap aquí; de dalt a baix, de baix cap a dalt; 

d’envant cap enrere, d’enrere cap envant. 

Camins d’arreu on he transitat i on mai no he arrelat.

Una soca que ho digués tot a qui la volgués escoltar.

I com a oliver, compartir estones, fent-la petar 

–un dia sí i un altre també– amb ametllers, figueres i ceps. 

Companys de viatge, col·legues assedegats tots ells.

A vegades la sento, aquesta terra, 

com em corre per les venes i em xucla la sang. 

Sobretot quan xisclen les cigales, quan el sol ho aplana tot. 

Terra eixuta –aquesta– agònica, deixada de la mà de Déu,

si n’hi ha algun en algun indret.

(Del poemari Arrels)

FOTO: Clarobscur