Quan, pel que sigui, algú em pregunta on visc, és molt habitual que, a la meva resposta ‘en un petit poble de Lleida’, el comentari de l’interlocutor sigui: ostres, i com portes això de la boira, allà sempre en teniu, oi? Si no estic d’humor, no contesto, somric i amunt que fa pujada. Però, si tinc un bon dia, els hi encolomo: Doncs, mira, el dia que tenim boira, és com si fóssim a Londres, només que aquí parlem en català i no ens cal conduir per la banda contrària. Ep, que això li dona un plus a la boira! Li dona glamur. I, compte, que el Segre –a Lleida ciutat– no té res d’envejar al Tàmesi, i el Buckingham Palace es queda curt al costat de la Seu Vella. I no parlem de la teca, on hi hagi un pa amb tomata i pernil, que s’aparti el ‘fish and chips’. On vols anar a parar!
Em passava el mateix amb la boira dels anys que vaig viure a Vic. I, ull, que a Vic potser hi ha més esglésies per metre quadrat que a Londres, un Temple romà i el Tàmesi d’allà que aquí en diem Mèder (i deixarem el fuet, la secallona, les galtes, per a una altra ocasió). A vegades anem molt lluny per a veure el què tenim al costat de casa, ens agrada viatjar, ser viatjats –que no viatgers– això si no és que fem de turistes. A mi m’agrada molt viatjar, passa que no tinc prou temps, viatjar requereix temps, temps i diners; dues coses de les quals ara mateix vaig curt. De jove sí que vaig viatjar, i molt sovint en autoestop –en aquell temps es podia. I també en tren, anant d’un lloc a l’altre intentant de retenir a la retina els paisatges que passaven per la finestra; paisatges que unien el lloc d’on venies amb el lloc on anaves.
De més gran, quan la canalla encara eren petits, viatjàvem amb una rulot; i més tard, quan els petits ja eren ganàpies, llavors, anant sol, la moto va ser el meu transport preferit. Sempre a la velocitat del temps, del temps que necessites per a assimilar el desplaçament. Per poder veure i viure el desplaçament amb tots els seus ets i uts. Això de la immediatesa de l’avió està molt bé –també l’he fet servir– aprofites molt el temps. Però el salt, el gir tan accelerat que fan la llum, els colors, les olors, els sabors, els sorolls, les veus, l’idioma, el canvi tan brusc que hi ha entre el lloc d’origen i el de destí –tot i agradar-me: té el seu què– no em compensa, per mi no és un viatge, és una altra cosa. M’estimo més aprofitar el temps d’una altra manera. I, atenció, travessar un carrer, una plaça –i si la plaça és gran, millor– envoltat de boira espessa, és com un viatge a l’espai, un trasllat emocionant: saps d’on vens, però no saps on vas. El millor viatge!
Passeig espacial
