Terra

De vegades penso que m’agradaria arrelar-me 

–si això fos possible– a aquesta terra. 

A aquesta mateixa que em va parir fa tants anys.

La mateixa que em va veure partir ja en fa tants.

Ser un oliver més, vull dir, un de centenari a poder ser.

Un oliver amb un curull de canoses branques 

farcides de fulles a voltes blaves, verdes, grises, a voltes d’argent. 

Segons bufi el vent, segons la llum, segons l’afany.

Amb tota la meva vida gravada a la soca:

totes les meves alegries, totes les meves llàgrimes, 

totes les meves caigudes, tots els meus encerts. 

Una soca on hi fossin definits tots els camins rondats:

d’aquí cap allà, d’allà cap aquí; de dalt a baix, de baix cap a dalt; 

d’envant cap enrere, d’enrere cap envant. 

Camins d’arreu on he transitat i on mai no he arrelat.

Una soca que ho digués tot a qui la volgués escoltar.

I com a oliver, compartir estones, fent-la petar 

–un dia sí i un altre també– amb ametllers, figueres i ceps. 

Companys de viatge, col·legues assedegats tots ells.

A vegades la sento, aquesta terra, 

com em corre per les venes i em xucla la sang. 

Sobretot quan xisclen les cigales, quan el sol ho aplana tot. 

Terra eixuta –aquesta– agònica, deixada de la mà de Déu,

si n’hi ha algun en algun indret.

(Del poemari Arrels)

FOTO: Clarobscur

Quietud

De tornada, 

assegut a la porta de la casa que en va veure néixer, 

ametllers i olivers. I una eternitat que m'observa 

a través de les seves branques de fulles immòbil

Les cigales, sense treva, repetint el seu mantra de sempre, 

antic com el temps. I el sol: vertical. 

Tot roman, tot es pertany. 

Atordit i encegat espero el capvespre per a poder fugir, 

per a no romandre, per a no pertànyer. 

Però el temps, atrapat com està pel sol, no avança; 

res no es mou en aquest assossec ancestral. 

Només la dringadissa d'una campaneta llunyana 

fa suposar que alguna cosa es belluga –potser un be– 

aliena a aquesta interminable quietud. 

Ja som aquí de nou, 

clavats en un temps que mai no s'ha mogut de lloc. 

(Del poemari Arrels)

FOTO: Silenci

Cent anys no són res

Fullejava –a internet– unes fotografies d’ara fa cent anys: imatges dels tan aclamats ‘bojos anys vint’ o també anomenats ‘feliços anys vint’. Uns anys de creixement econòmic i avenços socials, culturals i polítics remarcables. Un abans i un després. I, mirant-les, pensava com de cofoia es veia la gent –a les fotografies– satisfeta del que sens dubte era un gran progrés; orgullosa de la seva modernitat absoluta i, al mateix temps, incapaç –sens dubte– d’imaginar en què acabaria tot allò cent anys més tard. Bojos calia estar per imaginar-ho. És clar que a pilota passada tots ens atrevim. La mirada generacional enrere sempre té alguna part de condescendent, d’una certa altesa pel fet d’haver-los superat amb escreix, i aliens igualment al fet que també a nosaltres ens superaran. Oh, i tant que ens superaran (per dalt o per baix).

I pensava, així mateix, com ens deuran veure (i mirar) a nosaltres les futures generacions d’aquí a cent anys més. No és fàcil imaginar –i menys, encertar-la– com serà tot plegat d’aquí a un segle, sobretot, tenint en compte la velocitat a la qual –com més va, més– canvia tot. Ni bojos. No crec que ningú amb dos dits de front s’atreveixi a fer un supòsit. I jo, que a dos dits sí que hi arribo –i a més no em vull deprimir– prefereixo deixar-ho aquí. M’estimo més especular en una altra direcció una mica més estimulant: I si, ara com ara, ja ens estiguéssim mirant a nosaltres mateixos des del futur? Vull dir, que podria ser que no fóssim res més que la nostra pròpia imatge-energia viatjant per l’espai sideral, i que ens arriba ara, un munt d’anys llum més tard. Si això fos possible, voldria dir que no tenim solució com a espècie? Ui, ho deixo aquí també, que ja em bull el cap.

I fullejant, fullejant –a internet, és clar– vaig topar amb la imatge aquí mostrada (per cert, sense l’autoria indicada i, per tant, impossible mencionar-la) i em va semblar molt eloqüent. Eloqüent i genial, ja que es tracta d’una estampa iconogràfica –ja clàssica i molt coneguda– que il·lustra d’una manera quasi minimalista l’evolució de l’espècie humana; i en la que l’autor d’aquesta imatge –la que tenim davant– s’ha limitat a girar l’última figura, a donar-li la volta, tot afegint-hi una petita, però aclaridora, llegenda. I, tanmateix, amb tan poca intervenció a l’obra original, l’autor aconsegueix un resultat que, sense perdre l’essència, ho remou tot. I continuant especulant: podria haver succeït un fet com el que se suggereix a l’esmentada imatge? Si fos així, hauria servit d’alguna cosa? Anem bé, prou bé? Per anar on? O hauríem de començar de nou! Veurem com ho veuen d’aquí a cent anys.

FOTO: Preàmbul

Títol alternatiu: Baixada al futur

Com a casa, enlloc

Som en una democràcia sideral i cadascú pot viure al planeta que li doni la gana, si hi troba feina, és clar. Jo vaig tenir una xicota que era sempre a la Lluna, al final ho vam deixar. Ens veiem poc i malament i jo no suporto parlar amb holografies. No sé què feia ella amb la meva holografia allà a la Lluna, jo amb la seva, aquí, no em venia de gust fer-hi res. No és manera de tenir una relació. A més, aquí a Neptú, hi ha moltes interferències amb les transmissions i a vegades el que rebia, més que una holografia de la Núria, semblava un drap de la Núria. Enteneu el que vull dir? I per acabar-ho d’adobar, des que allà hi governava el PL (Partit dels Llunàtics) el caos era tal que molts cops m’arribaven holografies endarrerides i aleshores havíem de parlar i discutir coses que ja estaven més que parlades i discutides. Un avorriment. Sort que ho vam deixar perquè, d’haver-nos casat, jo ara estaria criant fills hologràfics; com si no fos, ja de per sí, prou difícil. Ara tinc una xicota aquí a Neptú i sembla que tot va bé, però no es pot estar mai tranquil: un dia d’aquests troba una feina a Saturn –on li paguin millor– i ja em veig altre cop discutint amb una holografia. O me’n torno a la Terra que, almenys, com a casa, enlloc.

FOTO: Mentre hi hagi llum, rai  

Geografia d'un viatge

 

(Del poemari Les quatre estacions. Estiu)

FOTO: Graella de sortida

El poder dels símbols (o els símbols al poder)

Vet aquí que una vegada hi havia… No, no, això sembla que està documentat, sembla que és cert i sembla que va anar d’aquesta manera. Allà pels anys 30 de la nostra era, els romans ja feia molt de temps que anaven conquerint territoris i més territoris, i anaven ampliant els seus dominis, el seu imperi, marxant per terra, mar i… i prou (que encara no hi havia avions). I allí on arribaven, naturalment, els rebien amb cara de poc amics i amb ganes de brega. Però de mica en mica, els romans –un poble civilitzat– anaven posant ordre, els ocupats anaven pacificant-se i la vida continuava com si res. I, igual que abans de la seva arribada, hi havia gent de tota mena: dissidents –per descomptat–, gent més bona, gent més dolenta i, entre aquests últims, també hi havia malfactors i delinqüents. I a uns i altres calia anar posant-los a ratlla. Hi havia feina, doncs, molta feina, la feina del conqueridor. 

I a vegades passava, com sempre ha passat, que pagaven justos per pecadors; i també, com ha passat sempre i continua passant, hi havia qui els hi tocava el rebre només pel sol fet de ser dissidents –el que avui en diem presoners polítics. Tot plegat, no massa diferent del que passa avui dia. Un exemple d’això últim, i conegut abastament, és el cas de Jesús de Natzaret. Es veu que l’any 33, el manaire del moment –el delegat d’aleshores del govern central de Roma a Judea– el conegut Ponç Pilats, va convenir en cedir als desitjos de la majoria del poble (ja ho diu algú: la majoria mai no té la raó) i va condemnar a Jesús de Natzaret a morir crucificat junt amb dos lladres –que ves a saber si realment ho eren, ja que l’aparell judicial del moment tampoc era massa fiable.

A totes passades, el cas és que l’estampa, la imatge que ens ha arribat d’aquell moment i que encara avui conservem en la retina és la de l’skyline (disculpeu la frivolitat lingüística) del Gòlgota, del Calvari, amb tres creus i cadascuna d’elles amb un dels condemnats; els dos personatges dels laterals, els lladres, lligats a la creu, i el del mig, Jesús, clavat i amb una corona d’espines al cap. Des d’aleshores i fins avui, 1.991 anys després (ho estic escrivint en el 2024), estem venerant –els catòlics, vull dir– aquesta imatge: la de Jesús clavat a la creu. Jesús de Natzaret, l’inspirador de la religió cristiana. I la simple creu, sense el personatge, és el símbol màxima expressió del catolicisme –el logotip, en diríem avui.  

M’ho he preguntat moltes vegades –avui decideixo deixar-ho escrit– com hauria anat la cosa, si en aquells temps, els romans haguessin tingut el costum d’executar els condemnats d’una altra manera que no fossin crucificats, sinó penjats d’una soga i amb una caperulla cobrint el cap –per exemple, i com segurament devien fer en altres cultures coetànies, i com encara passa ara en alguna religió i país d’avui dia. Sense anar gaire lluny, tots hem vist pel·lícules d’aquelles del Far West americà on als bandits i delinqüents els penjaven d’una soga, i sovint de tres en tres.

M’ho pregunto, doncs: si Jesús hagués estat executat penjat d’una forca i amb una caperulla cobrint el cap, quina seria la imatge que estaríem venerant avui? I quin seria el símbol, el logotip? Em costa molt d’imaginar, però no és gens inversemblant. I ho deixo aquí.

FOTO: 1.991 anys d’història